El subjecte de canvi
S'observa fàcilment que en el marc del debat a l'entorn de la sobirania de Catalunya el concepte de “subjecte” ha quedat, al meu entendre, més aviat desatès. Entenc que parlar-ne –tenint en compte la crítica a la noció expressada per personalitats de la talla de Marx, Freud o Deleuze– pugui semblar arcaic. Tanmateix, en teoria política no trobo altra via que recuperar a grans trets la importància filosòfica que té la seva doble naturalesa –individual i col·lectiva–, en tant que la sobirania hi reposa.
No hi ha horitzó nacional sense subjecte constituït. Encara més: no hi ha sobirania real sense “consciència de ser”. Per a l'Estat el subjecte és una necessitat a crear: la “subjecció” de l'individu esdevé una lògica del poder, en què la individualitat es dilueix en el llenguatge dominant. Per contra, l'ésser conscient troba en si mateix el seu fonament. Pot renunciar o no a la seva llibertat. En tot cas, té l'opció d'alliberar-se –com a subjecte pensant– a causa del seu discerniment.
La diferència entre ser o no conscient marca la distància que hi ha entre l'individu potencialment sobirà i el mer súbdit. El primer, en realitat, és font de sobirania i, en aquest sentit, no ha de menester l'Estat. Aquest, en tot cas, és un vehicle. Igual que l'home és un mitjà per a conèixer i una finalitat en si; l'Estat no deixa de ser, doncs, una de les possibilitats on els éssers poden con-viure com a individus socialment lliures. Una possibilitat que expressa la necessitat de consens i que posa a prova a Rousseau pel que fa a trobar una fórmula que garanteixi l'autodeterminació de la persona en un marc comú.
I en això estem els catalans. Parlant de l'Estat però oblidant-ne l'objecte. Això és, el subjecte que té ple coneixement de les seves capacitats en contrast amb el subjecte passiu que s'ho mira tot amb una certa indiferència. Reitero: no hi ha pas sobirania col·lectiva sense considerar simultàniament l'esperit sobirà de l'home i la voluntat que l'afaiçona; l'individu troba sentit en la col·lectivitat quan l'organització política avala uns mínims drets inalienables. Tot plegat depèn de la facultat que tinguem d'emmirallar-nos i, potser cal afegir, en un seguit de trets comuns. De fet, utilitzo la imatge del mirall, atès que el context –no goso dir “de crisi”– demana un “mirar-se” atentament a fi de renovar-se.
L'expressió “subjecte sobirà” implica que res més hi ha enllà d'aquest subjecte i que, en un Estat de dret, la figura individual d'aquesta formulació jurídica és el ciutadà que viu entre iguals amb els seus drets i deures. No obstant això, l'experiència palesa a bastament que el consens sobre el qual gravita la sobirania política moderna suposa una altra forma de subjecció que obliga el subjecte oprimit a rebel·lar-se.
Quan parlem de crear un nou Estat no parem prou atenció a l'adjectiu nou, car el que en veritat s'anhela és un altre Estat que reprodueixi fil per randa les mateixes estructures que ens dominen, d'altra banda avui en ple col·lapse. Potser sí que ens alliberarem nacionalment –cosa ben desitjable– però a fe que continuarem sotmesos a un estat de coses que cal redimensionar en profunditat.
Alliberar-se és un estat d'ànim, i repensar-nos un estadi més d'un procés difícil i complex si volem, els catalans, esdevenir subjecte de canvi. Potser cal qüestionar la mateixa noció de subjecte i la seva relació amb la idea de sobirania. Tampoc no és sobrer introduir variants sobre la dogmàtica identitat; conceptes com “diferència” i “dissolució” han de trobar el seu espai en una societat plural. Al meu parer, però, tot retorna als orígens: l'ésser que pensa ha de preguntar-se si és conscient de la pròpia realitat i si vol emancipar-se.
