La veritat

A l'Evangeli segons Joan es recullen aquestes cèlebres paraules de Jesús: “La veritat us farà lliures” (Jn 8,31). Són unes paraules que, avui, en ple serial de filtracions d'espionatge i contraespionatge polític, adquireixen relleu. ¿A partir d'ara, quins polítics o càrrecs institucionals poden actuar de manera desinhibidament lliure, sabent que el seu passat no amaga cap il·legalitat o passera dubtosa que pugui ser revelada? Només poden actuar lliurement aquells que, tot i tenir la sospita d'haver estat espiats i gravats, van mantenir una granítica pulcritud en la seva gestió, només aquells que van dir en privat exactament el mateix que defensaven en públic. És a dir: no tothom.

Com que no gaire gent havia cregut que “la veritat pogués ser la condició de la llibertat”, només uns pocs il·luminats van seguir aquesta pràctica de risc, que la majoria de les vegades va cristal·litzar en una efímera carrera política o institucional. En canvi, no ens enganyem, els valors bàsics de promoció política han estat d'un altre signe: formar part d'una xarxa clientelar, el servilisme, les obligacions inconfessables, el reduccionisme ideològic, la informació al servei de la desestabilització del rival, la sagacitat de considerar que els companys del mateix partit o departament són sempre enemics íntims, ser capaç de vendre l'ànima al diable en nom de l'oportunitat, tenir una doble agenda i una triple veu i una quàdruple moral, percebre el partit polític com una agència de col·locació, perfeccionar la fellatio genuflexionada, assumir que l'ortodòxia de partit és un substitut de tota forma viva de pensament, etcètera.

¿Qui de tots els polítics i càrrecs en actiu, qui de tots nosaltres, podria suportar la prova d'una veritat insubornable que no distingís entre vicis privats i imatge pública? Per esbrinar-ho seria instructiu, i sobretot divertit, aplicar el mètode d'Arthur Conan Doyle. Es diu que aquest escriptor, sumit en l'avorriment fecund d'un d'aquells dies plumbis tan característics del clima escocès, va tenir la idea d'enviar a cinc amics seus aquesta missiva secreta, lliurada anònimament i sense signatura: “Amic, ens han descobert! Tot s'ha sabut! Fugi de seguida, escapi si encara pot!” Un d'aquells cinc destinataris va desaparèixer per sempre. Els altres quatre es van mostrar francament preocupats pel fonament i les conseqüències d'aquella missiva. ¿Serien gaire diferents les nostres reaccions?