Opinió

I si l'Estat ecològic fos...

Amb ‘L'Estat ecològic. Una proposta per a l'Estat Català del segle XXI', Santiago Vilanova culmina un treball de quaranta anys

Amb la publi­cació de L'Estat ecològic. Una pro­posta per a l'Estat Català del segle XXI (Edi­to­rial Base, 2013), San­ti­ago Vila­nova (Olot, 1947) cul­mina un amplíssim tre­ball periodístic, intel·lec­tual i polític, de gai­rebé qua­ranta anys de recor­re­gut (aviat és dit), en el qual la infor­mació crítica, la reflexió teòrica i el desig d'inter­venció política reno­va­dora han estat els eixos cen­trals.

Tan­ma­teix, les seves idees i pro­pos­tes –sobre­tot pel que fa als esta­ments domi­nants– no han estat aco­lli­des amb l'interès que hau­rien d'haver sus­ci­tat, ja en temps ante­ri­ors a la crisi des­co­mu­nal que patim, i que pot­ser ara –a causa, jus­ta­ment, d'aquest des­con­cert glo­bal a què ens han por­tat uns models soci­als agres­sors i agres­sius– podran ser escol­ta­des amb més atenció, ara que, estra­fent el vers del poeta, “tot està per refer”, amb l'espe­rança que sigui final­ment pos­si­ble.

Els qui conei­xen el volcànic olotí dels seus pri­mers temps de bata­lla podran pot­ser sor­pren­dre's (jo no) que un home com ell, d'essència lli­bertària, lliu­re­pen­sa­dora i que cri­ti­cava, amb tota la raó del món, els estats nació impe­ri­als, colo­ni­a­lis­tes, indus­tri­a­lis­tes i armats fins a les dents, sigui favo­ra­ble ara a par­lar-nos d'un estat propi en aquests ini­cis tras­bal­sats del segle XXI, quan la figura jurídica i política de l'estat –per tot el pas­sat cri­mi­nal que arros­sega– està en franca regressió i descrèdit entre les mas­ses popu­lars. Algú o alguns, de manera incauta o poc pre­vi­sora, podrien fer-li aquest retret, però, és clar, cal haver lle­git abans els seus papers, haver com­pro­vat la seva con­ducta i, per tant, tenir la pos­si­bi­li­tat de deduir que no hi ha exces­si­ves con­tra­dic­ci­ons en la seva coherència per­so­nal, pro­fes­si­o­nal i política per a poder-li retreure can­vis sob­tats en els seus plan­te­ja­ments, fet al qual sí que ens tenen acos­tu­mats aquells sec­tors polítics que, en el pas­sat, no van voler aten­dre les seves pro­pos­tes i que, en el pre­sent, pot­ser tam­poc ho faran per no haver de pas­sar la ver­go­nya d'haver-li de con­fir­mar la raó que tenia en molts dels seus pro­jec­tes. En fi, ja ho sabem: això que en diem “el país”, millor dit, el sec­tor endogàmic de dre­tes-esquer­res tra­di­ci­o­nals que ha pujat a les tro­nes pen­sant-se que tenia auto­no­mia de govern, ofe­reix la imatge lamen­ta­ble de la seva antiga supe­di­tació a unes estruc­tu­res polítiques, econòmiques i energètiques, cen­tra­lis­tes, assi­mi­la­do­res i des­truc­to­res de l'espe­rit català, que són les que ara estan fent fallida en cas­cada.

L'autor de L'Estat ecològic fa més de trenta anys que pensa i repensa aquesta situ­ació, i aquest volum, que reprèn i amplia el que ja va dei­xar escrit el 1981 a L'eco­na­ci­o­na­lisme. Una alter­na­tiva cata­lana dins una Europa ecològica (Ed. Blume), n'és una con­ti­nu­ació, escrita, tot cal dir-ho, amb l'espe­rança en el renai­xe­ment de l'espe­rit de la terra, en l'apre­nen­tatge dels errors del pas­sat, i amb la volun­tat de redreçar el rumb en tots els camps de la vida col·lec­tiva.

La quan­ti­tat i qua­li­tat de les coses que aquí s'expli­quen (que ja eren avançades pre­mo­nitòria­ment en altres dels seus tre­balls: d'El com­bat eco­lo­gista a Cata­lu­nya a L'onada ecològica i a Empre­sa­ris verds per a un pla­neta blau, entre 1979 i 1991) donen idea del molt que s'hau­ria pogut fer, mal­grat cri­sis diver­ses i ani­mad­ver­si­ons dels poders cen­trals, en una eco­no­mia com la nos­tra si els seus caps rec­tors –i amb ells els màxims diri­gents polítics– no s'hagues­sin dei­xat enllu­er­nar pels mites del crei­xe­ment macro­e­conòmic o del progrés tec­nològic i indus­trial no prou ben mesu­rat, que durant la tran­sició política (1975-1980) van impo­sar defi­ni­ti­va­ment els grans tau­rons de la banca, les elèctri­ques i el sec­tor mili­tar abraçat a les exigències de l'OTAN, tots junts ben avin­guts en el xan­tatge per­ma­nent a un sis­tema democràtic que van deri­var al seu favor.

Din­tre de les múlti­ples ofer­tes sobi­ra­nis­tes a la carta, els diri­gents polítics, empre­sa­ri­als i sin­di­cals –i natu­ral­ment el ven­da­val social de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, en la qual Vila­nova par­ti­cipa din­tre de la sec­to­rial d'eco­lo­gia, ener­gia i entorn– farien san­ta­ment de tenir en con­si­de­ració el canvi de men­ta­li­tat tècnica, econòmica i energètica que el lli­bre pro­posa, com a base prin­ci­pal per a crear una soci­e­tat que sigui, tant com sigui pos­si­ble, senyora dels seus des­tins.

En la seva Clo­enda de dues pàgines, tan emo­tiva, expressa amar­ga­ment “la situ­ació alar­mant de l'empo­bri­ment econòmic i moral de Cata­lu­nya”, davant del qual –com ja va escriure Joan Oli­ver al pròleg de L'eco­na­ci­o­na­lisme, el 1981– demana alçar el crit per a que el poble expressi lliu­re­ment el seu voler, que cal pen­sar que no serà altre que fer net de tot el que ens ha vin­gut collant, molts cops sense saber-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.