Jaquetes a la butaca

El cine estava ple de gom a gom. Els últims espectadors que entraven a la sala es trobaven totes les butaques ocupades, fins i tot les del davant de tot. Bé, totes no, un parell de barrudes de files diferents s'havien apropiat de les respectives localitats del costat per posar-hi l'abric o la jaqueta i feien veure que guardaven un seient per algú. Fins que a dues persones que erraven a la recerca d'un seient impossible els vaig indicar que aquells seients estaven lliures. Les barrudes, a qui no conec de res, em van llançar mirades d'odi profund i van recollir les jaquetes amb un indissimulat mal humor. Per culpa d'un imbècil, hem hagut d'aguantar tota una pel·lícula amb la jaqueta a la falda, devien explicar després.

Al cap d'un parell de dies vaig viure una situació quasi idèntica a l'autobús. Dues vegades, a l'anar i al tornar. Vaig fer treure les bosses i jaquetes per seure-hi. La reacció mig irada però muda d'una de les passatgeres volia dir: quina barra! Apa, carrega l'abric i la bossa pel caprici d'un tio que vol seure justament aquí! Que no ho veu que està ocupat! No s'equivoca del tot. Cada vegada ho faig més, tendeixo a molestar els usuaris del transport públic que prenen possessió d'un rengle de seients com si el tinguessin escripturat al seu nom. Només cal dir educadament “Em permet, sisplau?” per veure l'enuig a la cara de l'interpel·lat /-ada.

Us asseguro, amics lectors, que no sóc un torracollons, però em revolta que les petites coses de la vida col·lectiva es regeixin per la llei del més egoista. No paeixo que nens, joves i adults seguin tranquil·lament als seients reservats. Els posaria multes exemplars, i també als pares i mares que consenten que els seus fills protagonitzin situacions insuportables al transport públic. Però jo no sóc un justicier solitari. Som bastants els impertinents que tenim la barra de combatre la mala educació amb educació.