A la perifèria

Això d'haver nascut a la perifèria proveeix d'una certa distància cap a les coses. A una distància de Barcelona, a una distància del centre del poble, a una distància de les famílies d'upa, de les grans biblioteques heretades... No passa res, a Barcelona algú també es pot sentir suburbial (que no marginal). La situació de raval és més un imaginari mental que no una qüestió purament física o geogràfica. N'hi ha que neixen i es fan en un entorn que els porta naturalment a ser i xerrar i bellugar-se d'una manera determinada (de determinisme). I així surten grans moralistes de l'esquerra i grans moralistes de la dreta –alguns forjats en les millors escoles, no es pensin– i emergeix el concurs per ser el més pur en la defensa d'un pati delimitat. Com si no hi hagués cap altre pati i fos impossible ni tan sols imaginar-lo. I apareixen “els més papistes que el papa” que, de tan previsibles, superen fins i tot els seus homòlegs vaticans.

A la perifèria no sobta l'existència de quillos, pelats i molts altres perfils ciutadans allunyats de qualsevol anhel independentista. O de qualsevol altre anhel i inquietud. Els coneixem i sabem de l'esforç per convèncer-los. A la perifèria, les proclames puristes de segons quines posicions independentistes donades a la marrinxa intestina i “tu més” fan arrufar el nas. Això no és cap concurs de res, no hem vingut a competir per qui és més independentista que ningú, qui és capaç de dir-la més grossa i, a sobre, fer com si no passés res. No és un concurs d'exhibicionisme de colors, estètic i estèril. No cal, tot això ja ho fan a les Espanyes: absolutament narcotitzats per cap hipotètic procés democràtic per a la sobirania de Catalunya, els vénen basques de tots colors. Per aquest motiu tanquen la boca de fiscals en cap, perquè en el concurs de la intransigència i puresa d'allò que entenen per espanyolista i defensor de l'essència espiritual d'Espanya –sips!–, no hi pot haver cap escletxa. Encara que només siguin imaginacions seves.@aballbona