Tres apunts

1. Col·lapse. El Ser­vei Català de la Salut deu més de 302 mili­ons d'euros a les farmàcies. Creix el nom­bre d'atu­rats i el tan­ca­ment d'empre­ses. Més i més estu­di­ants aca­ben la seva for­mació sense tenir cap pers­pec­tiva labo­ral. La banca, amb llicència abso­luta durant les èpoques de bonança i sufra­gada en període de crisi, rei­tera dia a dia la seva abso­luta manca de sen­si­bi­li­tat social. La Gene­ra­li­tat recorda que la seva moro­si­tat deriva de la moro­si­tat del govern espa­nyol. Ens tro­bem davant d'un col·lapse econòmic i polític, i qui sap si a un pas de l'esclat social. És indis­cu­ti­ble que el govern de Cata­lu­nya, més enllà de les males ges­ti­ons que se li puguin retreure, no té com­petències ni poder per rever­tir aquesta situ­ació. Inde­pen­dent­ment del par­tit polític que governi a la Gene­ra­li­tat, estem arri­bant a un punt de síntesi regida per aquest inter­ro­gant: ¿de quin poder efec­tiu dis­posa Cata­lu­nya? La res­posta a aquesta pre­gunta serà la clau de volta de tota ini­ci­a­tiva política de futur: tant per deci­dir el pas a un estat propi com per dei­xar-nos dis­sol­dre en el jaco­bi­nisme. Es tracta d'un inter­ro­gant que té impli­ca­ci­ons trans­ver­sals: ningú (ni dre­tes ni esquer­res, ni sin­di­cats ni cap agent social) podrà con­ti­nuar fent l'orni com si no estiguéssim par­lant d'un dels prin­ci­pals telons de fons d'aquesta situ­ació extrema.

2. Tren­ca­ment. Si no fes basarda i no sabéssim que aquest serial de ter­ror va de debò, l'última com­pa­rei­xença del minis­tre de l'Inte­rior espa­nyol només faria riure. Fernández Díaz va com­parèixer al Congrés per no donar infor­mació sobre l'esbor­rany poli­cial que difa­mava Artur Mas i Jordi Pujol, fil­trat pel seu minis­teri i publi­cat pel diari El Mundo. Sense empatx de cap mena, Fernández Díaz es va decla­rar incapaç de con­tro­lar els seus sub­or­di­nats i, de pas­sada, va apro­fi­tar la com­pa­rei­xença per escam­par més ombres de sos­pita sobre CiU.

3. Arti­cu­lació. Men­tre el minis­tre exhi­bia aquesta impu­ni­tat tota­litària, a Cata­lu­nya, Alícia Sánchez-Camacho orques­trava el seu nume­ret de refús de l'escorta dels Mos­sos d'Esqua­dra. Era una esce­ni­fi­cació des­ti­nada a escam­par una cor­tina de fum. Ave­sada a ama­gar la seva con­dició de botxí per fer-se pas­sar per víctima, Sánchez-Camacho va des­viar l'escàndol democràtic pro­ta­go­nit­zat pel Minis­teri de l'Inte­rior i va il·lumi­nar una altra zona de l'esce­nari. És així com es dis­treu l'atenció. Un magnífic exer­cici de coor­di­nació entre la cap del PP català i el Minis­teri de l'Inte­rior. Quanta misèria moral!