Cuirassa

Normalment defugia enfrontar-se als problemes, i aquesta vegada havia actuat de la mateixa manera. Al principi va anar fent com aquell qui res. Ben aviat, però, van aparèixer un munt de símptomes que agreujaven el primer diagnòstic: no trobava la satisfacció. En res i amb res. Ho comentava amb els amics, i la majoria li deien que el problema era que hi donava massa voltes, que tothom passa etapes com aquesta però que se superen. T'escoltes massa, li deia la majoria. Mentrestant, les raons del seu mal humor creixien de manera desaforada i cada vegada eren més trivials. La seva intransigència s'anava accentuant cada vegada més. No entenia què li passava, i li començava a fer por. Fins que un dia un amic li va dir el que tot bon manual autoajuda diu: la clau és la passió i la il·lusió. No era la primera vegada que sentia dir-ho, però va ser en aquell moment que alguna cosa a dins seu va fer clic. I va rebobinar. Poruc i descregut, ja de petit havia dedicat tots els seus esforços a esquivar els riscos i a reduir al màxim l'impacte dels que fossin inevitables. Centímetre a centímetre, dia a dia, havia teixit obsessivament una cuirassa per protegir-se del que el pogués danyar, tant que no s'havia adonat que tampoc no deixaria entrar el que el podia beneficiar. Havia dedicat tantes energies a preservar, que no en quedaven per disfrutar.

Llavors li va venir al cap un record llunyà: l'expressió d'infinita tristesa de la seva mare en comprovar que les arnes li havien malmès aquell vestit preciós, el que tenia guardat a l'armari per a una ocasió especial que mai no es va presentar. Tot just ara veia clar que no plorava pel vestit, sinó per una vida esmorteïda per la falta d'il·lusió. Com a homenatge a ella, eixugant-se un parell de llàgrimes, va decidir que ja era hora de tirar a terra les muralles i treure a passejar el seu corcat i atemorit cor.