Una societat de vidre

Hi haurà pensadors que des de la filosofia i la sociologia sabran trobar un adjectiu més precís per definir amb tota la seva amplitud i complexitat la societat en què vivim. N'han dit postmoderna (Jean-François Lyotard), líquida (Zygmunt Bauman), transparent (Gianni Vattimo), del risc (Ulrich Beck) i un etcètera llarg i prolix. Els seus assajos són profunds i suggeridors perquè copsen amb exactitud quirúrgica des del pensament les relacions i interessos que configuren i mouen el món global i n'aproximen explicacions des de la pràctica col·lectiva, pública i privada, i des de la dèria individual que ens ajuden a entendre perquè som com som i perquè fem el que fem, tan rar tot sovint.

Ben modestament, a mi em sembla que vivim en una societat com de vidre, per la fragilitat de les creences i els gestos que defensem amb la fe del convers i per la transparència a què hem quedat sotmesos, i tot per la gràcia de les tecnologies de la informació i la comunicació, internet i les xarxes socials. Ara sabem que qualsevol conversa que tinguem pot ser escoltada, enregistrada i difosa als quatre vents, sense que calgui recórrer als serveis d'una empresa dedicada a l'espionatge del tipus Método 3, ni tan sols havent d'anar a dinar en un restaurant amb poms de flors al bell mig de la taula. Tots els nostres actes poden ser llançats a l'esfera pública amb impunitat i cruesa. La intimitat s'ha convertit en una il·lusió vana i ingènua, ha quedat reclosa a l'espai del pensament, a penes. I encara hauríem de parlar de la invulnerabilitat d'aquest refugi, de fins a quin punt no el revelem amb cada clic que fem a l'ordinador per expressar què ens agrada i què ens desplau, amb cada pàgina que visitem i amb tota la pesca telemàtica. Com peixos maldant per fugir de la xarxa que ens ha atrapat i ens arrossega, sense comprendre que qualsevol intent d'escapar-se'n és inútil.

I és que el punt de dubte que es pot plantejar és si en som prou conscients, si comprenem que habitem una casa amb les parets fetes de vidre i extremament primes que ens deixa a mercè de qualsevol tafaner que hi vulgui mirar a través o parar-hi l'orella. Em penso que no, o que no tothom és conscient de fins a quin extrem estem exposats a l'escrutini dels altres. Vindria a ser aquella mateixa sensació que pot tenir una família quan baixa la cremallera de la porta de la tenda de càmping i s'hi tanca i l'opacitat de la lona li fa creure que s'ha recollit en la intimitat familiar, sense adonar-se que des de fora i des de les altres tendes, bungalous o caravanes se'n senten les converses i qualsevol altra mena de soroll dels que emetem els humans, més o menys volgudament, i que la llum de l'interior en revela cadascun dels moviments. O la que poden tenir en aquelles cases del nord que, per aprofitar les poques hores de sol de què disposen, no han adoptat les persianes i els seus inquilins s'hi estan amb el seu quefer diari i familiar amb la seguretat que cap passavolant s'aturarà ni a mirar ni a escoltar el que ni li va ni li ve.

Totes aquestes transformacions són imparables i no hi ha cap regulació que la pugui aturar, ni ordenar. En bona part, perquè som xafarders de mena i tenim, alhora, un punt d'exhibicionisme que es deu explicar pel pessic de vanitat que ens mou a publicar-nos constantment i de manera compulsiva, gairebé. Si no fos per aquest caràcter tafaner i exhibicionista alhora, no s'explicaria l'èxit que tenen les xarxes socials i els blocs que conreem amb una passió i una insistència i regularitat fascinants de tan insòlites com les penso. Per tant, si de cas, el que anirà canviant mentre anem ajustant el capteniment a la màxima que ben pocs s'apliquen de no fer res que no vulguem veure reproduït i pregonat als quatre vents i entre els nostres serà el concepte d'intimitat i la manera de viure-la i estimar-la. Perquè som fràgils i transparents com el vidre.