‘Crash'

L'any 2004, una pel·lícula de Paul Hag­gis il·lus­trava els efec­tes col·late­rals i molts cops inde­sit­jats que poden tenir la dita casu­a­li­tat, els errors come­sos i fins i tot la millor de les inten­ci­ons posada en els nos­tres actes. Avui dia a això se li diu “efecte papa­llona”, però més aviat hauríem de conèixer-lo per la seva tra­di­ci­o­nal for­mu­lació com a efecte bume­rang, vis­tos els letals efec­tes que el poden acom­pa­nyar quan torna.

Exem­ples de col·lisió en cadena a par­tir del que sem­blava tenir una bona intenció d'arrel far­cei­xen els dia­ris en el moment pre­sent; encara no és temps per saber l'abast del forat que hem produït en les nos­tres lli­ber­tats com a con­seqüència d'un cibe­res­pai on tot es pot col·locar: hem donat la mateixa cre­di­bi­li­tat a l'infundi i a la infor­mació veraç i hem con­dem­nat fins i tot abans de la impu­tació, pen­sant que era de franc; però en la mateixa comanda venia la mort del nos­tre honor i de la nos­tra inti­mi­tat, i de retruc pot­ser també la de per­so­nes inno­cents que res tenen a veure amb la causa gene­ral de tot­hom con­tra tot­hom acce­le­rada dia a dia. Els temps con­vul­sos que viu l'Església catòlica són resul­tat del fet que un papa hagi vol­gut fer net i dema­nar perdó, perquè fer-ho sig­ni­fi­cava accep­tar que la brutícia exis­tia i no tot­hom està dis­po­sat a resig­nar-se amb el perdó vol també la ven­jança con­tra la ins­ti­tució, si és que hi té comp­tes pen­dents. Té con­seqüències impre­vi­si­bles la bara­lla entre Gómez Bermúdez i el fis­cal gene­ral de l'Estat entorn de qui ha de ser com­pe­tent per conèixer de la que­re­lla d'IU con­tra Bárce­nas, i més encara el trac­ta­ment mediàtic apriorístic que se'n fa, però per començar totes dues coses jus­ti­fi­quen el descrèdit que han con­reat jut­ges i peri­o­dis­tes entre la gent, segons el CIS. I no sabem qui estarà dis­po­sat a pagar una multa o obeir un agent de la segu­re­tat, quan veiem que la cor­rupció política s'estén i que els matei­xos polítics s'enre­den en un debat sobre la pro­fes­si­o­na­li­tat de la poli­cia.

Aquests són cone­guts i par­tei­xen d'irre­gu­la­ri­tats, i fins i tot delic­tes, però en algu­nes notícies supo­sa­da­ment feli­ces també s'hi ama­guen efec­tes que, si fos­sin cone­guts, desac­ti­va­rien més d'una ini­ci­a­tiva. Per exem­ple, ins­tar una que­re­lla con­tra un banc dels que van par­ti­ci­par acti­va­ment en el tema de les par­ti­ci­pa­ci­ons pre­fe­rents pot­ser posarà con­tra les cor­des alguns dels res­pon­sa­bles, però les per­so­nes indi­vi­du­als el que volen és recu­pe­rar els seus diners, i per això és molt més efec­tiu i directe una demanda civil que, oh desgràcia!, queda sem­pre para­lit­zada quan sobre el mateix tema es posa en marxa la justícia penal. Totes les asso­ci­a­ci­ons de dam­ni­fi­cats que a hores d'ara albi­ren una espe­rança de recu­pe­rar el que és seu poden veure demo­ra­des les seves expec­ta­ti­ves durant anys.

Però si ha algun efecte bume­rang de notícia apa­rent­ment posi­tiva que pot anar més enllà del pre­vi­si­ble és el de les “clàusu­les abu­si­ves” que han estat retre­tes a la legis­lació hipo­tecària espa­nyola per una sentència del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea. Si un es troba a punt de ser des­no­nat i al·legant que la seva hipo­teca té una clàusula abu­siva pot para­lit­zar el pro­ce­di­ment ni que sigui uns mesos, no ho farà? Si un signa un con­tracte d'adhesió, sigui d'asse­gu­rança, d'hipo­teca o de crèdit, no accepta el fur que més li convé a l'altra part? Si el cre­di­tor hipo­te­cari sap que un llo­ga­ter del deu­tor para­lit­za­ria qual­se­vol des­no­na­ment, li dei­xarà per con­tracte que es posi dins de l'habi­tatge? I no ho farà el deu­tor jus­ta­ment pel mateix motiu, si li ho per­me­ten?

Sabem que en qüesti­ons com limi­tar els interes­sos de demora o la maleïda clàusula-sòl s'arri­barà a un acord entre banc i polítics, perquè ja ara els jut­ges han sen­ten­ciat la il·lici­tud de la usura o de blin­dar-se sols el banc quan balla el preu del diner. Però la resta, si es volgués impo­sar per llei, ja sabem què sig­ni­fica: no més hipo­te­ques, o major preu pel diner, o situ­a­ci­ons injus­tes en la com­pa­ració amb l'enorme mer­cat hipo­te­cari ja exis­tent sobre el qual, per impos­si­bi­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal, la major part d'això de què par­lem no pot tenir un efecte retro­ac­tiu.

Això a banda que el tri­bu­nal euro­peu sols s'ha tret un mort de sobre, perquè no acla­reix on s'acaba la nor­ma­li­tat i comença l'abús. Ningú vol ser impo­pu­lar amb la que ens cau; però poques solu­ci­ons s'ofe­rei­xen que, ana­lit­za­des amb detall, no com­por­tin, amb la mateixa injustícia que es vol eli­mi­nar, un inde­sit­ja­ble efecte bume­rang.