No paguem

Els camins de l'humor i del teatre són tan inescrutables com sempre s'ha dit que són els del Senyor, i és per aquesta raó que et pots trobar cargolat de riure amb una obra centrada en les misèries de les víctimes de la crisi, i descobrir, amb una certa sorpresa, com esclata un cor de rialles seguint les peripècies de dues parelles a qui la vida ha situat a la banda dels derrotats. Treballadors desesperats, explotats, avesats a la humiliació diària dels sous en el seu combat contra el preu de les coses. És clar que perquè una obra de teatre amb aquesta proposició sigui tan divertida, cal el geni de Dario Fo i una adaptació i direcció intel·ligents, i un grup tan magnífic d'actors com el que aquests dies representen Si no ens paguen, no paguem al Teatre Tantarantana barceloní.

El dramaturg italià va escriure el text l'any 1974, amb indignació precoç, inspirant-se en un grup de dones milaneses que es van rebel·lar contra l'increment del preu de productes bàsics assaltant un supermercat i emportant-se el menjar sense pagar, com aquells sindicalistes andalusos que mesos enrere van irrompre al Mercadona, els telenotícies, les tertúlies i les consciències. Fa un parell d'anys, amb la indignació encara més viva, Fo la va revisar i en aquests moments històrics guanya actualitat a mesura que passen els dies. La resta, és a dir, el mosso antisistema, el policia nacional amb la samarreta taurina o el conscienciós militant el PSC partidari de la via constitucional, és cosa de l'adaptació a la nostra particular vall de llàgrimes.

La comicitat, el to de farsa, els equívocs, l'espiral d'absurds i les situacions delirants, formen part dels recursos de l'autor italià per plantejar un teatre popular, compromès i reivindicatiu que pren, clarament, part pels humils; un teatre que justament ara, sotmesos tots plegats a les crueltats d'unes polítiques econòmiques que ens cauen damunt com una plaga bíblica, és més necessari que mai.

L'any 1974 el van acusar d'instigació al delicte i a la revolta social, i m'imagino que Fo ho devia considerar un elogi. Avui, les transgressions i les accions de desobediència civil per resistir i lluitar contra les retallades, l'increment dels preus, la pèrdua de drets i totes les regressions que pretenen imposar-nos, deuen guanyar adeptes a mesura que creixen els partidaris de la teoria del xoc, o de l'estafa, i que augmenten l'acorralament i la ràbia dels cada dia més amplis sectors afectats. Al Tantarantana la companyia aplica la taquilla inversa; és a dir, després de veure l'espectacle, permet que el públic pagui
allò que creu just i que es pot permetre.

Atenent als interessos individuals i col·lectius els haig de recomanar que no se la perdin, i, si no fos per les brutalitats de la crisi, també els recomanaria que fossin molt generosos amb ells. Ens calen estímuls, miralls, perspectives com aquestes i és fantàstic que el món de la cultura, també afectat per l'escanyament general, es comprometi amb la realitat. I riguin, riguin, que enlloc està escrit que les revoltes hagin de ser sorrudes.