Papes

Han passat només un parell de setmanes d'ençà de la renúncia de Benet XVI però el seu gest va adquirint dimensions històriques i també una mica maquiavèl·liques: és la primera vegada que un papa troba la manera de saber què haurien dit els seus obituaris en cas que s'hagués mort. I no només això: de passada, el vell Ratzinger assisteix des del seu refugi de Castel Gandolfo al festival d'elogis que s'ha organitzat al voltant del seu successor, el papa Francesc. Cada adjectiu nou que s'associa a Jorge Bergoglio incrementa la cerimònia de l'enaltiment i, alhora, potser de forma inconscient, funciona com a curiosa contraposició de les suposades virtuts del papa dimissionari. Els antics aduladors que abans celebraven l'opulència disfressada d'intel·lectualitat s'afanyen ara a aplaudir la humilitat i la senzillesa del Sant Pare actual.

No és cap sorpresa, l'Església catòlica ja ens té acostumats a aquesta mena de metamorfosis –només cal recordar, per exemple, a qui feien la gara-gara durant el franquisme– però el que sí resulta xocant és la fe col·lectiva que s'ha dipositat en la capacitat d'aquest home a l'hora de tirar endavant les reformes vaticanes. El papa Francesc farà el que li deixin fer i, si ha arribat al càrrec que ara ocupa, és perquè els que de veritat el podien elegir sabien que no representava cap amenaça real que pogués sacsejar els pilars enteranyinats en què fa segles reposa el poder eclesial. En cas contrari, ja cal que sota la senzilla sotana que llueix corrin a dissimular-li una armilla antibales.

Sempre impressiona veure la plaça de Sant Pere plena de fidels capaços de creure en la paraula d'un home. És respectable i també deu ser reconfortant. Però, diguin el que diguin els jerarques de l'Església, la realitat ens va engaltant bufetades: l'endemà mateix que el papa Francesc proclamés solemnement la seva preocupació pels pobres, els pobres de Xipre esdevenien d'una sola tacada, un 6,75% més pobres.