El país de les meravelles

“Si CiU vira, ni ERC ni el país no els seguirem.” Així de contundent es va manifestar Anna Simó en la compareixença de premsa posterior a la permanent del partit republicà de dilluns passat. Tanmateix, la crònica periodística també assenyala que Simó va dir que no li constava que el govern volgués fer un viratge per no complir l'agenda social i nacional. És en aquest context que l'exconsellera d'ERC amb el president socialista José Montilla va indicar que “si algú està disposat a fer un viratge, ja avisarà. ERC i el país no els seguiria”. D'aquesta manera, es veu, la portaveu d'ERC va restar credibilitat a les informacions que apunten que CiU estaria disposada a frenar el procés sobiranista a canvi d'un pacte fiscal. Aquest és un país que cada dia es lleva amb l'ai al cor per culpa de la interpretació periodística d'una declaració o d'un acte polític, que va seguida d'una reacció, sovint agònica, dels que reaccionen contra la interpretació sense molestar-se a comprovar si el que escriu un periodista és un fet provat o no.

Però aturem-nos en el moll de la qüestió. Què vol dir si CiU vira? Virar cap a on? Se suposa que cap a la renúncia, cap a la traïció, que és consubstancial a l'ADN dels convergents i molt especialment dels democratacristians. Sóc dels que creuen, en canvi, que si som on som és perquè CiU, i en concret el president Artur Mas, va arribar a la conclusió que el recorregut, diguem-ne, autonomista havia arribar a la seva fi. És veritat que l'impacte de la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre va influir a l'hora de prendre la decisió. Però això és tan cert com que el fracàs de la proposta de pacte fiscal va acabar d'ajudar-los a fer el tomb. Tots els que ara sospiren per retornar a la proposta de pacte fiscal haurien de reflexionar-hi. Sobretot perquè si no volien que s'arribés on som ara haurien d'haver fet alguna cosa perquè aquell pacte funcionés. Aleshores no van fer res i ara anhelen recuperar un impossible; sobretot perquè només pressionen la part que llavors ja estava convençuda de la virtut del pacte, que no és altra que el govern de la Generalitat. A aquests pactistes a ultrança, que voldrien rebobinar la història, se'ls ha covat l'arròs perquè es van quedar adormits a la vora del foc. És la representació del conservadorisme català de sempre, que actua amb retard, amb la peresa pròpia del gandul, per falta d'imaginació i de coratge. Aquesta gent, que ara té la cobertura d'un gran diari de la capital catalana per fer propaganda del pactisme i per posar pals a les rodes de l'agenda sobiranista que lidera el
M. Hble. Pres. Artur Mas, està disposada a acceptar l'amputació política de l'autonomia per un plat de llenties.
Diners a canvi de submissió, que és tan com admetre que Catalunya esdevin
gui residual i dependent. Deuen pensar que aquest és un bon negoci. Per a ells segur que ho és, per al país em fa l'efecte que no.

Hi ha gent que des del 25-N no para de fer-se l'autocrítica per evitar les crítiques. Com és que no vam preveure –es pregunten– que CiU no assoliria la majoria absoluta? I a partir d'aquí pressionen i pressionen per posar fi a aquesta “bogeria” que encapçala Artur Mas. És clar que també hi ha el sector contrari, el de la gent que té pressa i s'identifica al Twitter amb un #DUI i acusa de traïció els que matisen l'entusiasme piulador perquè no tenen pressa i reclamen, senzillament, el retorn de la política. I aquí és on intervé ERC. El partit dels presidents Macià i Companys alimenta la pressa i s'erigeix alhora en garant del govern just i sobiranista amb declaracions com les de la portaveu Anna Simó. La paradoxa és que els republicans no són membres del govern ni volen ser-ho per preservar intactes les expectatives electorals a l'alça que els augura, de moment, l'olfacte i l'últim baròmetre d'opinió. S'adona, ERC, del moment que vivim? Catalunya travessa una de les crisis del deute públic (que si fóssim independents en diríem sobirà) més profundes des de la recuperació de l'autonomia. No té parangó. El nostre problema és que qui ens salva de la fallida total és l'Estat espanyol. I com també passa amb els estats que rescata la UE, el pagador posa les condicions. O almenys ho intenta. I ara jo em faig la pregunta del milió: ¿aquest nostre país podrà aguantar el desafiament sobiranista a l'Estat si aquest ens estrangula definitivament, com sembla que és la seva intenció, per provocar la protesta contra la Generalitat dels funcionaris que no cobraran, de les farmàcies que acumularan més deutes o dels serveis socials que s'enfonsaran?

Vivim uns moments d'emergència nacional, va dir dissabte passat el president Mas en la sessió del govern que tothom interpreta menys els que hi eren de veritat. En som conscients? Som conscients que el fantasma de la corrupció ha fet molt de mal, però que encara n'ha fet més que tothom tingui la sensació que els polítics es protegeixen entre ells per manca d'atreviment, cosa que ha fet més angoixant la sensació d'emergència. És conscient, ERC, quan es nega a aprovar els pressupostos per no quedar tacada com a “còmplice” de les retallades que empeny el president Mas a l'abisme? Si el que vol ERC és provocar la convocatòria d'eleccions, aquest és el millor moment. Segur que els republicans aconseguiran un munt de diputats a costa de CiU. Fantàstic! Oriol Junqueras, president! Potser passarà a la història com el dirigent que en menys temps haurà aconseguit fer oblidar als electors el desastre del tripartit i al mateix temps assolir les cotes més altres de representació parlamentària. I després, què? #DUI? Ai las, el país de les meravelles!