de set en set
Les ratlles
Quan el poder establert no aconsegueix dissoldre la dissidència amb porres, ho prova amb l'arma del descrèdit. Intentar desacreditar les plataformes ciutadanes que s'han mobilitzat per plantar cara a la ineficàcia política que ens manté al pou de la crisi comença a ser moda. Els que escampen aquesta cantarella proclamen que a l'hora d'exercir el dret a la protesta és intolerable que es traspassin determinades ratlles vermelles. I posen com a exemple les accions que consisteixen a anar a emprenyar els polítics al llindar dels seus domicilis. Ho il·lustren amb les imatges del ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, increpat mentre portava a passejar el gos i demanava respecte per a la seva dona i els seus fills. No tenen un paper fàcil, els polítics, però han d'entendre que als ciutadans els problemes no se'ls acaben en sortir de la feina –si és que en tenen– ni s'aturen a la porta de casa –si encara la conserven–. Divendres, el mateix dia que els diaris anunciàvem que durant el 2012 els jutges van dictar més de cent mil desnonaments al conjunt de l'Estat espanyol i que Catalunya lidera aquest trist rànquing, la PAH ocupava per sorpresa un bloc de pisos buit a Salt. Entre la gentada hi havia un veterà activista de les causes pendents que no es va voler perdre tampoc aquesta ocasió d'intentar ajudar els que més ho necessiten. Mentre anaven penjant les pancartes als balcons, comentava la jugada amb aquestes paraules: “Ratlles vermelles? Els que ens acusen de traspassar ratlles mai han assistit a una de les assemblees que precedeixen les nostres accions. Si ho fessin i sentissin de primera mà el testimoni dels que ja no tenen sostre a on aixoplugar els fills, segurament deixarien de parlar de traspassar ratlles i s'afegirien a nosaltres.”