Racons discutibles

La carta de l'exassessor d'UDC de la Diputació de Girona, Fidel Rincón, demolidora per algunes de les seves acusacions i, fins tot, per les qüestions morals que se'n podrien derivar –i que ja en parlarem– ha acabat per destapar la caixa dels trons o, si més no, posar a debat, el putiferi que poden arribar a ser els partits i, encara més, la vida laboral dels assessors; aquests, per aquells que no hi heu pensat, són uns càrrecs posats a dit pels partits que s'organitzen al voltant de les administracions, pagant en aquest cas els administrats; és a dir, i per ser clars: vostè i jo –i alerta, estem parlant de sous de 2.700 euros, poca broma, i aquesta és la mitjana, n'hi ha de més alts–. En tot cas, deixem clar que aquest és el seu marc, i més que discutible, perquè estem parlant de finançament de partits a través de les institucions. Cal dir que la feina que fan molts d'ells pel partit i no per allò que han d'assessorar és de primer ordre; d'altres, i això també és ben cert, caldria que, cada matí, es miressin al mirall amb un esguard sincer i es plantegessin en què s'han acabat convertint. Però bé, d'alguna cosa s'ha de viure. I, com podem veure darrerament, fins i tot en tertúlies televisives rehabiliten vells i discutibles polítics. Tota obra d'art, ja saben, s'acaba revalorant.

Tornant a Fidel Ricón, aquest veterà polític, exprofessor d'El Collell, escriptor i dramaturg, es mostrava dolgut perquè l'han fet fora després de més d'una dècada d'assessor i quan li faltava un any i mig per la jubilació; creu que se li ha fet pagar participar en l'escandalós melodrama Torramadé-Amador i que, a més, se'l rebutja adduint que ja no té el perfil. El que l'ha encès, reconegut per ell mateix, és que se li hagi dit a la cara que ja havia fet atots per servir el partit. Que els joves que pugen, màsters en xarxes socials, ja no els cal emplenar autocars als mítings d'andalusos figuerencs. I això, i que t'ho diguin a la cara, és dur i molt i, per cert, ens pot passar a tots i més amb els temps que corren. Però, és clar, a la resta se'ns acomiada ja sigui amb un ERO o amb trucada de recursos humans.

Aquí, i en el cas Fidel Rincón, es poden fer diverses lectures: una de relacionada amb el servei a un partit, i tot allò d'entregar la teva sang, la vida, les hores i l'honor –fent coses poc honorables si cal?– perquè després t'arraconin –perdó per la broma fàcil–. L'altra és bastir un projecte de vida, és a dir, fonamentat amb una nòmina, al voltant d'una cadira política, que cal dir que et deixa el partit en confiança. I l'altra, i aquí és on potser ve la part més moral, és aquella que com que m'heu fet fora, amb raó o sense, ara esbombaré coses que he ajudat suposadament a tapar. Tot molt explosiu, com es veu. Fidel Rincón ha estat sacrificat, a un any i mig de la seva jubilació, sense ni que el seu gran avalador Eduard Berloso, sembla, hagi pogut salvar-lo de la crema. Ha estat sacrificat per Joan Cañada, president de la Intercomarcal i Montse Surroca, vicepresidenta, cirurgià i infermera respectivament, que han aprofitat per fer una profunda intervenció en l'estructura d'UDC, apostant per perfils més joves. Els efectes del cas Torramadé-Amador, com és veu, són devastadors; amb moltes peces sacrificades, i no ja a nivell polític, que mireu, sinó a títol més personal, i això sempre és dur.