Parla Sistach, el cardenal

Sa Eminència el car­de­nal Lluís Martínez Sis­tach, arque­bisbe de Bar­ce­lona, ha seguit des de din­tre la para­fernàlia vati­cana d'elecció de Papa i ha escrit per El Punt Avui el comen­tari que fa del nou Papa, segons ell, un per­so­natge espe­cial que, si el dei­xen, podria fer grans coses. En el pri­mer sermó, ha dit: “La meva gent és pobre i jo sóc un d'ells”, i la negació a posar-se saba­tes ver­me­lles li causà pro­ble­mes amb els retrògrads domèstics. El que s'ha publi­cat d'ell i els ser­vents n'és sols una mos­tra. Té intel·ligència, caràcter i sap el que vol. Als espe­ci­a­lis­tes de la cúria, en tots els depar­ta­ments en els que inter­vindrà, els espera diversió. Pel que fa als detalls, deci­dirà aviat. En els grans temes de l'Església –és una opinió–, no tan sols hi prendrà part, sinó que farà el que no s'havia fet des de l'edat mit­jana, quan guer­re­ja­ven caval­cant: opi­narà i deci­dirà. De les existències del Vaticà, fins ara, els Papes no en sabien res. Ara es veurà què passa. Entre aques­tes, hau­ria d'esco­llir el fet d'huma­nit­zar la cúpula de l'Església, i no atri­buir tot el que és posi­tiu a mira­cles o a la Divina Pro­vidència, moguda per l'oració, sinó a apli­ca­ci­ons del món científic. S'ha sabut que el nou Papa d'entrada va comen­tar amb el petit exèrcit vaticà la segu­re­tat de l'Estat vaticà. La famosa decla­ració d'aquest Papa fa poc a Sud-amèrica encara culeja. Ell creu que en va fer un gra massa en dir: “La meva gent és pobre i jo no hi arribo. Qual­se­vol reducció és bona!” Par­lar d'un mateix té avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents. Si en dius bé, t'enve­gen, i si en dius mal, no et com­pa­dei­xen.

Durant els tres últims segles, al cen­tre i al sud d'Amèrica els cre­ients han tin­gut un crei­xe­ment impor­tant. A la resta del món el crei­xe­ment de la població també ha estat molt gran, però no pas el per­cen­tatge de catòlics, que ha bai­xat a tot arreu, sense excep­ci­ons. No s'han de fer grans estu­dis sociològics: el dis­curs de l'església catòlica és monòton, repe­ti­tiu i avor­rit. L'oració, els precs, la fe, la con­vicció que un ser suprem els escolta i actua –he de creure que satisfà els que sofrei­xen–, els cura o solu­ci­ona el pro­blema. I la ciència, els estu­dis, la dedi­cació, la soli­da­ri­tat, l'amor al pròxim, no hau­rien d'ocu­par un lloc impor­tant entre les ora­ci­ons i la fe? No hi ha voca­ci­ons. Pre­gun­tat el perquè, diuen:

a) Els sacer­dots que menen els ramats en bona part són de nivell pre­cari. Retribuïts millor, la selecció aug­men­ta­ria en voca­ci­ons, qua­li­tat humana i quan­ti­tat. b) De manera repe­ti­tiva dema­nen aju­des. La con­signa és dema­nar i dema­nar. c) El dis­curs no ha variat ni una dècima des de fa molts anys. Pecats, cel, infern, oració i rot­llo! d) A quants podria aju­dar l'Església repar­tint les seves grans rique­ses: a mili­ons!

Car­de­nal! Pensi que s'impo­sarà el sen­tit comú, i la veri­tat tri­om­farà. No pas la veri­tat fabri­cada a mida. Serà la veri­tat de veri­tat! Hi serem encara nosal­tres? Ho dubto!