Espriu en Setmana Santa

“Jo tinc una idea de la divinitat que segurament ve de l'Antic Testament. Crec que la suprema realitat és precisament Déu. Però Déu és un ser absolutament innegable, incomprensible, i per mi, llunyaníssim! L'enllaç entre Déu i la humanitat és Jesucrist, Déu encarnat, però penso que Jesucrist és l'home més gran que ha produït la humanitat, però no m'atreveixo a dir que sigui el Fill de Déu.”

Aquest fragment és extret de la correspondència entre Salvador Espriu, el bisbe Casaldàliga i el monjo Maur M. Boix. Espriu, de qui recordem aquest any el centenari, va ser una persona que es va agafar la vida seriosament. Compromès amb el seu temps i profundament arrelat en el poble, no va deixar, però, d'interrogar-se sobre la religiositat, en un debat buscador de la veritat, sense condicionants d'oportunisme. El resultat de les seves conclusions és inquietant.

“No sóc aliè als corrents i debats teològics de l'època que ens ha tocar de viure. La teologia tradicional és contrària a l'esperit oberturista del Concili Vaticà II. Aquella vol la paraula de Déu en un ambient de tranquil·litzar, d'asserenar... de dispensar de pensar. Jo denuncio aquest cofoisme i reivindico que no em dispensin de l'humaníssim dret d'indagar, d'interrogar... sense rendir-me mai a cap pretesa autoritat, contra qualsevol refugi acomodatici. I estic convençut que ni és superior en claredat o agudesa mental l'individu mancat del concepte metafísic de la vida, ni més bo l'adherit a una o altra ortodòxia o credo. És contra aquesta fal·làcia, tan freqüent entre nosaltres, que em revolto sense vacil·lacions, jo, vacil·lant i insegur de soca arrel. D'altra banda, jo sóc un simple home, però tanmateix un home, no pas una miserable larva o cuca de forat disposada a gemegar i autoexcusar-se de les decisions d'altres cínics i cruels senyors del poder de torn que manin als seus botxins a rentar-me el meu cervell amb qualsevol marca de repugnant i ignominiós fregallot...”

Si en el calendari hi ha unes dates que conviden a pensar sobre qüestions transcendents és per Setmana Santa. Perdut el costum repressiu d'enclaustrar la ciutadania en un cercle de celebracions del poder eclesiàstic, ara tothom les campa com vol. Alguns es refugien de bona fe en la tradició d'uns actes repetitius que han perdut autenticitat, si és que mai la varen arribar a tenir. D'altres, però, aprofiten la setmana per allunyar-se en un intent desesperat d'oblidar-se dels problemes que ens encerclen. Però, malgrat tot, encara resten uns instants per aturar-se i pensar –com deia el poeta– “com passa la vida, i com arriba la mort, tan calladament”. És en aquest context que el poemari d'Espriu Setmana Santa, que es llegirà dimarts i dijous vinent a La Planeta, convida a pensar-hi. Però potser és demanar massa...