Sense responsables
Qui la fa, la paga. La idea que els bancs i els estats no poden fer fallida i que, per tant, han de ser rescatats amb diners públics està tenint uns efectes totalment indesitjats de mitjà i llarg termini. Si el 2008 calia evitar la caiguda de les entitats financeres considerades sistèmiques (i així es va injectar diners als bancs als Estats Units, la Gran Bretanya, Alemanya, etc.), des del 2010 la zona euro ha de rescatar economies senceres que han caigut en l'abisme en part per la mala praxi dels seus governants, en part perquè les administracions van quedar descapitalitzades per les ajudes als sectors privats en fallida. Amb l'agreujant –a la zona euro– que no tenim un govern únic, sinó una mena d'associació intergovernamental en què la sobirania per establir regulacions bancàries, mercats laborals i fiscalitat continua en mans dels estats. Però els diners necessaris per als rescats s'han d'acordar entre els 17 membres de la moneda única. I aquesta presa de decisions asimètrica és la que provoca que, en un moment en què cal assumir els costos dolorosos de la crisi, la situació sigui encara pitjor. Els mecanismes de solidaritat entre països no estan establerts en cap tractat europeu, ni hi ha un manual únic per rescatar estats en fallida perquè es pugui aplicar en cada cas. Sí, a Washington i a Londres estan fent front a emergències similars a les de la zona euro (ahir mateix el Banc d'Anglaterra va anunciar que necessita un capital addicional de 29.500 milions d'euros per refinançar els bancs atesa la llargada excepcional de la crisi). Però la diferència és que els mercats –i la ciutadania– tenen confiança que els nord-americans i els britànics se'n sortiran. Per la seva fortalesa productiva i perquè tenen els mecanismes públics adequats per responsabilitzar-se de la situació. A la zona euro, no hi ha responsables.
Els governs que han portat els seus països a la fallida han perdut lògicament les eleccions (però en plena crisi, han estat escombrats per les urnes tant els que van prendre decisions errònies com els que estan intentant sortir-ne amb mesures necessàriament impopulars). Però ni José Luis Rodríguez Zapatero, ni Silvio Berlusconi, ni l'irlandès Brian Cowen ni el portuguès José Sócrates... cap d'ells no ha assumit cap responsabilitat. Ells van fer trampes. Van amagar la realitat. Van empitjorar la situació. Van allargar el sofriment. I ara, des dels governs s'assenyala com a culpable la falta de solidaritat dels països del nord (o de la resta de països del sud: Espanya també ha participat amb fons als rescats de Grècia, Irlanda i Portugal, i ho farà a Xipre). Ara, també des de la direcció de la zona euro també s'estan cometent errors. És lògic que a mesura que augmenten els rescats, es busquin noves fórmules que s'ajustin a la situació de cada país. Per Xipre, amb un sistema bancari hipertrofiat i un govern que no vol apujar els impostos, s'ha pactat un rescat condicionat al fet que paguin els plats trencats els accionistes, inversors i estalviadors de més de 100.000 euros dels bancs que no s'han sabut gestionar bé. Possiblement, és la fórmula menys dolenta. És també la més justa, ja que estableix un vincle raonable entre els causants del desastre i els que hauran de pagar per sortir-ne. Ara bé, el caos que ha seguit la reunió de l'Eurogrup de la matinada del 16 de març té uns altres culpables. Els 17 ministres d'Economia han portat gairebé al col·lapse –novament– la moneda única. L'holandès Jeroen Dijsselbloem i els seus col·legues De Guindos, Moscovici i Schauble tenen responsabilitat per les turbulències dels mercats dels últims dies i per l'enèsim atac a la confiança de la zona euro. Almenys, haurien de demanar perdó.
