Desnonaments

La batalla dels desnonaments ha quedat en mans del Partit Popular i de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Els hipotecats convencionals –els qui suen cada mes i qui dia passa quota empeny–, els bancs i els altres partits no hi tenen lloc. La pugna, doncs, ha quedat entre extrems. Entre els que ho exigeixen tot –“Papeles para todos”, deien només fa uns anys– i els que ho rebutgen tot. Els primers demanen que qui no pugui no pagui i que l'Estat els garanteixi un habitatge “social” i els segons repliquen que cal judicialitzar cada problema per separat per veure si hi ha hagut malícia bancària. La batalla acabarà tan malament com ha començat. Els termes d'un acord sensat haurien de ser un equilibri que no deixés com uns idiotes els qui paguen cada mes i que mirés de no causar més destrosses socials. Dins les possibilitats migrades de la hisenda pública. Un acord que permetés que els bancs continuïn donant crèdits hipotecaris en condicions sensates. Cal un àrbitre bo. I si és possible, que no sigui el síndic de greuges.