Un negoci ben sòlid

El món està immers en la pitjor crisi econòmica des de fa gairebé un segle i, tanmateix, hi ha una indústria que no coneix estreteses: el mercat global d'armes –des de pistoles fins a carros de combat–, que belluga més de 55.000 milions d'euros cada any i que es preveu que assoleixi els 79.000 milions el 2020.

Aquesta setmana, l'Assemblea General de les Nacions Unides va votar per majoria simple la versió preliminar d'un tractat que limiti el comerç mundial d'armes, vinculant-lo, a més, a una crida perquè tant els països exportadors com els compradors respectin els drets humans dels pobles. L'acord va tenir el vot favorable de la gran majoria de membres de la comunitat internacional i el vot contrari de Síria, Corea del Nord i l'Iran, tres tiranies proscrites internacionalment i que representen la versió contemporània de “l'eix del mal”.

Són tres culpables obvis, però no pas els únics, perquè el juliol passat un projecte semblant va tenir l'oposició dels Estats Units, amb la col·laboració diplomàtica de Rússia, la Xina i França, que, no per casualitat, són els principals exportadors mundials d'armes. Només els EUA controlen un 30% del volum de negocis d'aquesta edificant indústria. Edificant, per cert, no és un adjectiu irònic, perquè el mercat d'armes edifica immenses fortunes per als seus promotors.

L'acord preliminar votat a l'ONU és poca cosa més que una il·lusió benintencionada. La indústria armamentista global continuarà puixant com ho ha estat sempre, i faria falta un canvi radical en el sistema de relacions i equilibris de poder per restar-li almenys parcialment la seva solidesa. No hi ha res impossible, però un món on el mercat d'armes estigui en crisi és encara una perspectiva molt llunyana, gairebé un somni.