El bisbe de Roma

No sé si algun savi his­to­ri­a­dor me'n tro­barà algun de sem­blant al d'ara entre la llarga ras­te­llera de pon­ti­fi­cals, molt pon­ti­fi­cals, bas­tant poca­ver­go­nyes alguns, bona gent la majo­ria i fins algun de sant.

El 1870, el de la pallissa que els prus­si­ans van cla­var al Napoleó petit, a Itàlia van aca­bar amb el papa rei d'uns ter­ri­to­ris. Vit­to­rio Ema­nu­ele, el Cavour i el Gari­baldi dels mis­tos, van entrar a Roma per la Porta Pia arra­co­nant el papa al Vaticà, en aque­lla ratera sump­tu­osa amb més pa que for­matge. I ves què són les coses. Amb la sort de ja no ser reis els papes van gua­nyar tant pres­tigi que van con­ver­tir-se en ico­nes sagra­des que no sem­bla­ven vivents.

A trac­tes entre el Mus­so­lini i Pius XI va néixer la Ciu­tat del Vaticà que conegué la icona papal més tibada que hem cone­gut, Pius XII.

Després va venir el tomb, Joan XXIII som­reia amb la bon­ho­mia d'un vell tan sant que se les sabia totes. El seu con­cili fou una espe­rança, con­ti­nu­ada per la feblesa tan res­pec­ta­ble de Pau VI, fins que Joan Pau II s'ha car­re­gat les con­ci­li­ars i només n'ha dei­xat els kum­baiàs.

Aquells que havien vist els mon­se­nyors encar­ca­rats acom­pa­nyant Benet XVI i l'encen­ser no s'ho podien espe­rar i nosal­tres tam­poc. Vet ací que tenim un papa jesuïta, que s'ha triat el nom de Fran­cesc d'Assís, que s'ha dei­xat de palaus i se n'ha anat a viure a dis­pesa, fent de bisbe de Roma de debò, por­tant arreu el seu tarannà evangèlic. No s'amaga, té el coratge del Mes­tre amb les ins­ti­tu­ci­ons del Tem­ple. Ja no és una icona, és un som­riure i un can­tar pels car­rers de Roma les més belles cançons de l'espe­rança. Cada dia em llevo pre­gun­tant-me quina una de nova en farà aquest do de Déu, que ens ve com un oreig humit amb les seca­ne­res d'una fe massa gar­ra­ti­bada.

Ho tindrà molt difícil, li talla­ran l'herba sota els peus, els men­ja­ca­pe­llans sor­pre­sos se n'inven­ta­ran alguna, però Déu faci que aquest home, de ges­tos únics a la història dels papes, sigui capaç de fer una Església d'aco­llida i d'espe­rança i que, quan la boge­ria dels homes topi amb una llei into­ca­ble, en comp­tes de con­dem­nar-los ferot­ge­ment se'ls miri benèvol com un pare que és dels pobres.