Kennedy

Per qüestions que no vénen al cas, en Debades va veure el partit PSG-Barça en un bar de xinesos, bé, de xineses, de barri metropolità. Eren dues mestresses: una amb aire de coqueta; l'altra, enfurrunyada. A la barra, dos magribins que tant animaven el PSG com el Barça; un xicot castellanoparlant que amb prou feines entenia el català ni el partit (al cap de mitja hora encara creia que Tello jugava d'inici); i un panxacontent que augurava que allò de Messi no havia estat res. El to general, baix. I els magribins, que es mostraven satisfets tant amb Ibrahimovic com amb Messi,
insistien a preguntar a la coqueta
per “la seva amiga russa”.

Un quadre així li fa venir al cap, a en Debades, una frase que ha esdevingut falca pertot: encara recorda El Majestuós Poeta embarbussant-se quan la intentava dir com a clímax d'una entrevista. “No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta't què pots fer tu pel teu país.” De John Fitzgerald Kennedy. En bars com el de l'altre dia, a en Debades li vénen ganes d'enfilar-se a la barra serenament i il·luminar la catalana parròquia amb aquest eslògan tan bufó. I aleshores què? Aleshores pensa que el temps s'esqueixaria i que tots els discursos escarransits de falses moralitats (la unitat d'Espanya i la “responsabilitat” del seu govern, els bancs, la corrupció, la troika...), d'excuses per no canviar res, per seguir l'escanyament nacional i social, de “sí, els de la PAH potser tenen raó, però això de l'escarni és tan, tan...” i encara tot per sobre de les nostres possibilitats... Tot això, que és doble moral que ens plou cada dia, quedaria nu i desballestat a la barra d'aquell bar. I rebria, de la mà de l'eslògan de Kennedy, la xiulada monumental de les xineses, els magribins, el panxacontent i el sòmines. Després, potser no passaria res, o potser s'engegaria la turba. Per això cal una mica de respecte cap als moviments ciutadans que estan salvant desesperacions allà on el govern que ens alliçona va decidir no fer res.Aballbona www.twitter.com/aballbona