Comissions!

Entre el bombardeig de rebuts que cauen sobre el meu dissortat compte, trobo un càrrec de 140 euros amb l'estrany concepte de “comissions de targeta”. Després de fer-hi voltes i recordant que tenia lliure de comissions el compte, descobreixo, després de parlar amb una noia sud-americana d'una línia 902, que el càrrec és d'unes targetes que em van enviar a casa per iniciativa unilateral del banc i sense cap mena de consulta prèvia. En una de les condicions de la nombrosa publicitat de la targeta, que no vaig treure del sobre, figura que, si no en feia, com a mínim, tres utilitzacions, se'm cobraria la comissió pertinent.

Com se n'ha de dir, d'una operació per un servei no sol·licitat i que et cobren per no haver utilitzat? Robatori o estafa? El problema és que no és un engany d'internet, ni un carterista del metro, ni un lladre de gallines del poble de la meva tieta, no! L'acció ha estat perpetrada per un dels bancs més importants i solvents –diuen– de l'Estat, el mateix que patrocina el Ferrari de Fernando Alonso i universitats tipus Menéndez Pelayo.

Com hauran descobert, es tracta del Banco Santander, que no és a la llista dels que havia de sanejar el FROB, i no ha estat rescatat ni injectat. Ni tan sols crec que el senyor Emilio Botín s'hagi gastat un duro en Botox perquè, més aviat, fa cara de pomes agres.

El problema de Catalunya i d'Espanya és que han deixat de ser un lloc segur, com passa en zones de l'Àfrica, Àsia i Amèrica. Aquí, però, els pirates no són pescadors desesperats, ni els camperols han esdevingut guerrillers. Al nostre país tot el merder prové de la cúspide de la piràmide. Si no fem net, no anirem enlloc.