La rampa

Un any després de veure-hi desfilar Urdangarin amb les galtes enfonsades i els ulls enfosquits, la rampa de trenta-cinc metres que separa el carrer de l'entrada del jutjat de Palma espera ara la seva esposa, la infanta Cristina. Durant tot aquest temps, la determinació d'un fiscal i un jutge que han tirat endavant el procediment, malgrat totes les pressions imaginables, ens han fet creure, tal com va dir el monarca al seu famós missatge nadalenc, que sí, que era veritat, que malgrat el tràngol de la crisi i l'escàndol de la corrupció, existia el consol de saber que almenys la justícia era igual per a tots. Però a la jungla dels llestos –aquest concepte patentat pel sempre lúcid president de Cantàbria, Miguel Àngel Revilla–, ja se sap que la igualtat és el miratge dels ximples. L'elecció de l'advocat que dirigirà la defensa de la imputada ja és, d'entrada, un privilegi selectiu només a l'abast d'uns pocs. Que la fiscalia recorri contra la imputació i aconsegueixi ajornar la declaració és una altra excepcionalitat que passa molt de tant en tant. I que el pare de la imputada tingui a la seva disposició un bufet de premsa, servilment pagat entre tots nosaltres, que es permet emetre comunicats de discrepància amb les decisions judicials emparat en la seva condició d'inimputable perpetu ens demostra un cop més com en són de grossos els forats d'aquest sac de la igualtat. Ens podem creure que la monarquia ha iniciat el descens final per la rampa del descrèdit i ens podem empassar també que la probable abdicació del rei suposaria alguna cosa més que el simple relleu d'una institució que continuaria ignorant els xiulets dels plebeus, però el que és gairebé segur és que aquesta vegada la rampa de veritat, la del jutjat de palma, la imputada ni tan sols la baixarà a peu.