Agraïment

Gràcies, José Luis Sampedro, per haver il·luminat el pensament d'aquest país en tenebres. Gràcies per ser tan savi, tan poc dogmàtic, tan bon divulgador, tan poc presumptuós. Gràcies per haver escrit tants llibres, haver fet tantes classes, haver concedit tantes entrevistes, per permetre'ns compartir una part del teu coneixement i de les teves reflexions. Gràcies per haver viscut tants anys i haver-nos mirat amb aquells ulls clars i compassius, lúcids, sempre amb un punt de rebel·lia. Gràcies per haver mantingut la coherència fins al darrer moment, per haver-nos animat a indignar-nos des del pròleg del cèlebre llibre de Hessel. Gràcies per haver aclarit, fa pocs mesos, que no era l'autor d'aquella carta irada contra els governants que circulava per internet i se li atribuïa. “José Luis Sampedro –deia la comunicació publicada a la seva pàgina oficial– confia que els seus lectors i seguidors, coneixedors del seu estil, no necessitin aquesta nota per saber que ell té cura de l'estil, el to i el llenguatge, sense substituir arguments per insults.” I gràcies, sobretot, José Luis Sampedro, per haver escrit una novel·la tan delicada i, a la vegada, tan intensa, com La sonrisa etrusca. Vaig llegir-la quan la meva mare estava malalta i jo ja sabia que el nen que jo esperava no podria disfrutar-la com a àvia. Durant aquelles setmanes de dolor, l'avi Salvatore i el seu nét Bruno van fer-me companyia, em van guiar pels camins poc transitables que et condueixen al comiat d'algú que estimes, van consolar-me. Gràcies per haver escrit “Se abrazan fuerte porque la muerte está ahí, al otro extremo del pasillo, a la vuelta de las esquinas de la vida.” Va ser com un algú, el mateix Sampedro, m'abracés a mi per consolar-me. Vaig plorar llegint les paraules d'aquell avi que prometia al seu nét un estiu fantàstic que sabia que no podrien compartir: “Y este verano, ¡en Roccasera! Por la mañana correteando, al atardecer sentados en la solana. A esa hora asoman una tras otra las estrellas y canta lejos alguien que vuelve del campo. El aire huele a mies recién cortada y es dulce, dulce, dulce respirar, estar vivo…” Un home vell i fatigat que s'arrapa a la vida connectant-se a la tendresa del somriure d'un nen. Una gran història d'amor, la peça més valuosa d'aquest llegat immens que ens ha deixat José Luis Sampedro. Gràcies!