Catalunya bilingüe, el mite

Aquest esforçat articulista pot passar hores rumiant una idea i quan la té descobreix que en Joan Antoni Poch l'ha sintetitzada de manera immillorable en l'acudit de les pàgines d'aquest diari. El d'ahir, per exemple, amb aquella aula on un alumne alça la mà exigint que la classe es faci en castellà i darrere seu la resta de la mainada reclama l'ensenyament en idiomes tan diversos com ara el xinès, l'àrab o el suahili.

L'esperpèntica interlocutòria del TSJC coneguda aquesta setmana no només és un atac intolerable contra la voluntat àmpliament majoritària de la ciutadania, sinó que respon a ignorància o mala fe sobre la realitat del país. Espanya s'obstina a condemnar-nos a un mite inexistent. El bilingüisme és un fenomen que aquí només va tenir un cert predicament durant la segona meitat del segle XX, després, per cert, de quaranta anys de dictadura en els quals es va intentar suplantar a cops de repressió la llengua pròpia, amplíssimament majoritària fins llavors. Ara, en canvi, vivim en una societat multilingüe, amb parles pròpies d'uns quants centenars de milers de compatriotes que no són ni el català ni el castellà. El català ha de ser la llengua vehicular no només perquè estigui en perill després de segles de persecució (que ja seria prou motiu de reparació històrica), sinó perquè ¿Quina millor llengua, que la que ha sorgit aquí, pot ser comuna a tots els catalans que parlen altres idiomes? El català no divideix, sinó que agrega i cohesiona. Per això és tan perillós i ens el volen exterminar, amb els catalans com a cooperadors necessaris mentre no decidim fotre el camp d'una vegada d'aquest Estat indecent.