Escarnir el sistema. Una tipologia
Escarnir vol dir fer burla d'algú amb l'ànim de ridiculitzar-lo. Per tant, no trobo que sigui la paraula més encertada per definir la pràctica de l'escrache perquè no inclou l'objectiu de denúncia pública que, al capdavall, és el que el motiva. Jo l'hagués catalanitzada, n'hagués dit escratx, i una paraula més que tindríem al diccionari; i un verb i tot si goséssim escratxar. Tant se val, perquè no és pas de la qüestió lingüística que em ve de gust parlar ni tinc prou autoritat per fer-ho, per més que la feina diària que pretenc sigui fer que les paraules diguin el que vull expressar. De fet, aquesta pràctica que ha posat en marxa la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH) i que ara causa tanta controvèrsia és més vella que l'anar a peu, també a casa nostra, malgrat que fins ara no hàgim tingut la necessitat d'anomenar-la. Més d'un alcalde i més de dos empresaris l'han patida als seus domicilis particulars, alcaldies o fàbriques. Ara: el que és nou és que afecti diputats del Congrés i el Parlament i una consellera, de moment, i el que li dóna relleu és la coordinació que hi ha al darrere i l'abast territorial i mediàtic que ha agafat. I aquesta és una dimensió que no em sembla pas banal. Perquè més enllà de l'escarni individual, en el fons es tracta d'una varietat més de l'atac tan sever que pateix l'estat de dret i del benestar de matriu occidental. Ja dic que no és pas l'única modalitat de contestació. Almenys, en distingeixo dues més.
La manera més inofensiva d'anar contra el sistema és provar de viure'n al marge. És complicat i impossible de complir-ho al cent per cent. Es poden buscar alternatives a la banca tradicional per guardar els diners sense haver-los d'amagar sota una rajola de sota el llit, es pot anar a comprar a cooperatives i establiments de proximitat i de comerç just i etcètera, i es pot mirar de ser autosuficient sense arribar a convertir-se en un bosquetà, però les contradiccions cauen una rere l'altra i, tot sovint, de manera inadvertida perquè les proporciona el mateix sistema com aquell qui xiula, com a vies d'escapament i d'anticossos. Són actituds positives perquè fan evolucionar el sistema d'una manera no traumàtica.
Després hi ha els qui fan trampes. N'hi ha de nivell i càrrega nociva diversa, però totes tenen impacte destructor a mig i llarg termini. Hi ha les descàrregues il·legals de música i llibres per internet, hi ha les factures sense IVA, hi ha l'evasió de capitals als paradisos fiscals, hi ha les Sicav i altres artefactes, hi ha les pressions dels qui tenen poder per fer-se fer lleis i les sentències a la mida dels seus interessos, siguin legítims o no, i hi ha un catàleg que no ens acabaríem de martingales legals dels qui tenen la paella pel mànec per aprofitar-se del sistema i dels qui el sustenten i fer que l'orquestra toqui a cada volta el ball que més els convé.
I, finalment, la tercera pràctica contrària al sistema és la que prova de reformar-lo actuant des de dins, a partir dels mecanismes que hi ha previstos o dels buits que no han pensat d'omplir. Actua en la mateix línia positiva de la primera, fent evolucionar el sistema per adequar-lo a la realitat sorgida, però ho fa d'una manera conscient i activa. I és precisament aquesta consciència social i política, el seu activisme, la que provoca que, quan els seus impulsors es troben el camí barrat i la porta els nassos accelerin el pas i passin de la reforma a la rebentada. Si amb una ILP avalada per un milió i mig de firmes i una sentència del Tribunal Europeu d'Estrasburg no n'hi ha prou per introduir canvis a la llei hipotecària en el sentit que es demana, de camins per fressar en queden ben pocs. Perquè quan la llei empara la injustícia i únicament serveix per blindar el poder establert i el que es vol establir, l'única sortida que queda és la revolta.
