Opinió

la CRÒNICA

L'orella del lleó

En Janot Car­bo­nell és actor i a vega­des col·labora en les pre­sen­ta­ci­ons d'un lli­bre de con­tes infan­til adreçat als més petits. És un lli­bre titu­lat És estrany, que va escriure la seva amiga Núria Colom i que parla d'amis­tats sor­pre­nents. Per exem­ple: la d'una girafa i una mari­eta, la d'un coco­dril i un ocell, o la d'un ele­fant i una tor­tuga. La resta dels mem­bres de la família ani­mal del conte els obser­ven i pre­gun­ten des­con­cer­tats sobre les raons que jus­ti­fi­quen l'afecte que ha sor­git entre dues cri­a­tu­res d'apa­rença tan dife­rent. Pot­ser, diuen, perquè tots dos tenen taques? O perquè tenen ante­nes? En Janot, que va néixer a Ribes, que ja sobre­passa fol­ga­da­ment la cin­quan­tena i que és un indi­vidu poc con­ven­ci­o­nal en molts aspec­tes, demà pre­senta a Lla­gos­tera una obra de tea­tre con­jun­ta­ment amb el seu amic Kis­sima Sillah, un gambià de 19 anys que a penes fa tres anys que viu a Cata­lu­nya i que, tot i tenir una enorme curi­o­si­tat i una fam insa­ci­a­ble de conei­xe­ments, viu emo­ti­va­ment arra­pat als orígens. L'un és més aviat tel·lúric i l'altre ten­deix al cos­mos, i, per tant, la seva mirada sobre el món deu ser forçosa­ment dife­rent, però això no ha impe­dit que tra­ves­sin una sòlida amis­tat. Ambdós són mem­bres de Lla­gos­tera Solidària, pare­lla lingüística i, coses de l'ofici i del natu­ral cre­a­tiu d'en Janot, van deci­dir con­ver­tir les tro­ba­des periòdiques en assa­jos d'una obra que farien a bene­fici de l'enti­tat de la qual for­men part. Pro­ba­ble­ment perquè en Kis­sima, a més del valor i l'ani­mo­si­tat dels que han tra­ves­sat mig món a la recerca d'un futur, té sem­pre els ulls i la ment oberts, va accep­tar sense pen­sar-s'ho gaire i, des de fa uns tres mesos, saben que demà, el mateix dia en què fa molts anys es va pro­cla­mar una república llu­mi­nosa, ells havien d'estre­nar una obra de tea­tre. L'adap­tació d'un text d'en Koltés escrita per en Janot i que en Kis­sima, amb el seu ines­go­ta­ble sen­tit de l'humor, ha anat fent pro­gres­si­va­ment seu. Si se li pre­gunta, en Kis­sima explica que, pocs dies després d'haver començat els assa­jos, men­tre s'esforçava per memo­rit­zar un text escrit en una llen­gua que a penes fa tres anys que va sen­tir per pri­mera vegada, se sen­tia com si l'hagues­sin ani­mat a aga­far la ore­lla a un lleó, con­vençut que tan dolent era seguir-hi arra­pat com dei­xar-la anar. Ara, diu, el lleó ja s'ha con­ver­tit en un gatet. Deu ser tot una lliçó de vida. De la volun­tat i el valor, i de la relació entre dos éssers dels quals no sabria dir si el que els uneix són les taques o les ante­nes. No deu ser impor­tant deter­mi­nar-ho. En Janot, que ara ja quasi parla sara­hule, segu­ra­ment diria que tots som fets de pol­sim d'estre­lles o invo­ca­ria el cèlebre monòleg de Shy­lock per recor­dar-nos que aquí tot­hom sagna, riu i plora.

Sigui com sigui, demà a les set, al Tea­tre Casino Lla­gos­te­renc, pre­sen­ten un expe­ri­ment tea­tral extra­or­di­nari, i, a més de la pos­si­bi­li­tat de col·labo­rar en una bona causa, ens pro­por­ci­o­na­ran una prova valu­osa que, a uns i altres, sovint pre­te­nen espan­tar-nos amb lle­ons que són gatets.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.