Cultura i esperit emprenedor

Catalunya és un país –una nació– petit. Però sempre ha destacat per la seva cultura i per l'esperit emprenedor. En moments tristos com els actuals, val la pena oblidar per un moment la mala conjuntura política, econòmica i social per recordar uns fets que tenen un caràcter més permanent. Catalunya destaca en el món cultural molt per sobre del que representen el seu territori i els 7,5 milions d'habitants. Ha tingut i té personatges distingits en arts plàstiques, arquitectura, literatura, història, geografia, música, estudis socials, cinema o ciències. La presència catalana en el món de la cultura és més que acceptable i tenim una llarga tradició històrica al darrere, que ens assegura la continuïtat, si no ens ofeguen com a país –com a nació–. Catalunya és un centre cultural, que sap atreure els forasters. Hi va haver una edició de l'Enciclopèdia Britànica que deia de Picasso que era “a catalan born in Malaga”. La llengua és bàsica en aquest context i, si després de l'enorme quantitat de putades que ens han fet no han aconseguit fer-la desaparèixer, hem d'esperar que tampoc reeixiran en el futur.

El caràcter emprenedor dels catalans és resultat d'un territori –que ens condiciona– sense recursos naturals però en una situació geogràfica de la qual podem treure partit: costa mediterrània, accés i sortida d'Europa, segles d'activitat comercial, relació continuada amb altres cultures i continents. La història ens ha allunyat d'estructures socials molt dividides: no tenim ni grans capitals, ni grans bosses de misèria, si fem l'excepció d'ara i de l'àrea barcelonina.

Segurament tenim la quota de mandres que tenen tots els pobles, però no he conegut cap català que digués que no treballava perquè no li feia falta; una afirmació que no estendria a d'altres pobles que conec prou. L'ascensor social ha funcionat força, quan hi havia alguna cosa per repartir. Només cal repassar els primers empresaris i les fortunes catalanes i comprovarem que pocs d'ells tenen els quatre avis catalans. Catalunya ha sabut transmetre més l'esperit emprenedor que la mateixa llengua. Tant en el cas de la cultura com en el de l'esperit emprenedor, els catalans tenim dret a tenir esperança, si no ens ofeguen. Aquest condicional és indispensable, ja que si els farmacèutics –per posar un sol exemple– no cobren els medicaments dispensats és perquè el Departament de Salut no els pot pagar i aquest no els paga perquè des de Madrid han retardat la transferència dels euros, que abans havien rebut de Catalunya en forma d'impostos.

I el món de la cultura –llengua inclosa– també depèn dels diners. No ens ofegaran del tot perquè algú ens acompanyaria, però la sensació i la realitat de l'ofec, units al centralisme tradicional de l'Estat, frenen –temps present i passat– la nostra economia i la nostra cultura.