El diagnòstic Carrasco

Ja he explicat en un altre lloc que el dia 9 d'abril del 1979 vaig acompanyar el president Tarradellas a visitar la tomba de Manuel Carrasco i Formiguera a Sant Genís d'Agudells. “Avui fa quaranta anys que van matar en Carrasco i els d'Unió no se n'han recordat”, em va dir el president. I ja ens teniu a ell i a mi, amb la seva dona i la meva, pujant al cotxe oficial fins a trobar, en el cementiri de l'antic poble rural, el nínxol solitari del polític, sense cap vestigi d'ofrena floral. Ara sí, ara tot són flors i violes: han traslladat les despulles a Montjuïc i els seus coreligionaris hi dipositen corones cada 9 d'abril.

Carrasco i Formiguera és una de les icones més expressives de la irracionalitat de la Guerra Civil, la doble víctima simultània dels dos bàndols enfrontats bàrbarament en una lluita fratricida. Amenaçat i perseguit a Barcelona pels escamots revolucionaris del juliol del 1936, es va veure obligat a expatriar-se. Però, embarcat a França per anar cap a Bilbao, va ser detingut pels franquistes, empresonat a Burgos, sotmès a un consell de guerra i executat el 9 d'abril del 1938, ara fa 75 anys. Ha estat justament amb motiu d'aquests aniversari que Josep M. Casasús ha rescatat un article de Carrasco del 1923, i posa els pèls de punta llegir-lo ara perquè, tot i la llarga distància, sembla escrit ahir mateix. Denuncia el polític “els vents de materialisme embrutidor i eixorc que avui descomponen la pàtria”, pel “fals i viciós concepte de patriotisme que redueix
i limita totes les aspiracions col·lectives de prosperitat material”. Constata “la gran crisi política que sofreix la causa nacional de Catalunya” i afirma que aquesta crisi “ha
fet possible que es portés el desengany al cor del poble, mentre s'agabellaven fortunes personals fabuloses i s'asseguraven posicions econòmiques, financeres o senzillament professionals, de les quals cap profit sensible podia arribar a la pàtria oblidada”. Precís en el diagnòstic, Carrasco és també clar en el desig: “Que Catalunya pugui trencar els grillons i fruir amb dignitat la vida independent i lliure que son esperit col·lectiu reclama.” L'article va ser publicat el dia de Sant Jordi, demà farà exactament noranta anys.