Realisme

Vet aquí que una vegada, fa molts i molts anys, un cavaller que es deia sant Jordi va anar a negociar amb el drac per tal que permetés decidir als habitants del poble si volien la princesa en llibertat, o bé si en tenien prou amb anar-la a visitar al cau un parell de tardes a la setmana.

Eren temps de crisi, el drac no solia atendre a raons i consumia moltes més princeses i donzelles de les que després se'n veien voltant pel poble. Però, tot i així, els savis del regne reunits en tertúlies de matí i de tarda aconsellaven al cavaller que l'única manera d'alliberar la princesa era amb permís previ del drac. I, si ara el drac no volia, perquè en veritat el drac era drac però no era idiota i no li agradava deixar marxar les princeses així com així, fóra millor esperar a fer-ho més endavant, sense importunar-lo més ni saltar-se les normes del drac que ells mateixos havien acceptat en el passat, per molt draconianes que fossin aquestes normes. Qui ho sap? Potser més endavant el drac canviaria d'opinió, oi?

No coneixem el final de la història. De fet, la llegenda ens ha arribat tan distorsionada que sant Jordi apareix, erròniament, com un eixelebrat buscabrega, un pinxo a cavall que es presenta pel seu compte al cau del drac i li clava una llança unilateral. Res a veure amb la realitat de les coses que tan bé coneixen els savis més prudents i assenyats. Deu ser un problema de la transmissió oral, tan fàcil de contaminar-se amb les fantasies d'un poble impacient i poc format en alta política i en rèptils d'alè inflamable i gran envergadura corporal. Com els savis més realistes asseguren, els dracs, si se'ls tracta bé, deixen anar engrunes per arribar a fi de mes, i a més publiquen de tant en tant contractes milionaris al BOE. I si, tot i així, algun imprudent s'hi apropa i els punxa, no en brollaran roses vermelles, sinó reformes constitucionals que els savis realistes somien que agafaran al vol i que podran presentar com una gran victòria seva. I vet aquí un gat...