11.111 funerals

En par­lava la set­mana pas­sada i ara hi torno, arran dels fune­rals de la senyora Thatc­her. Uns quants apunts, uns detalls que ens infor­men de com de dife­rent és la con­cepció de la democràcia en un país com Angla­terra. Començant per les fes­tes, les mofes i les ven­jan­ces pòstu­mes que ha rebut el cadàver de la dama de ferro, mati­sa­des per lleus cen­su­res a la BBC i per alguna càrrega poli­cial, però inten­ses, demo­li­do­res, sense ni un bri de res­pecte. I podem con­ti­nuar amb la tri­om­fant cançó de la bruixa morta d'El màgic d'Oz, la bri­llant pro­posta de Ken Loach (“posem el fune­ral a sub­hasta”) o amb el munt de car­tells que van acom­pa­nyar el furgó amb el fèretre. Però també amb l'escru­polós mira­ment amb què el bisbe anglicà va aco­mi­a­dar l'expri­mera minis­tra. Amb una veu pro­funda i ceri­mo­ni­osa, va dir que després de la tem­pesta venia un dia de calma, amb la qual cosa infor­mava els assis­tents a l'acte i els qui ho veien per tele­visió que no era el moment de retreure res, però tam­poc el de lloar perquè sí un lle­gat que genera, si més no, molta con­trovèrsia i una gran dosi de males­tar social, de ràbia con­tin­guda.

Els angle­sos també han fet números amb la quan­ti­tat astronòmica que ha cos­tat l'adéu de la Thatc­her. Amb els quasi 12 mili­ons de lliu­res que s'hi han inver­tit, es podien haver repar­tit 17.000.000 de ger­res de llet a la població, una com­pa­ració no gens frívola ni incons­ci­ent, atès que va ser ella, la difunta, qui va treure la ració diària de llet gratuïta de les esco­les públi­ques. També hau­ria ser­vit, aquest pres­su­post, per con­trac­tar més de 300 infer­me­res durant un any i una quan­ti­tat simi­lar de pro­fes­sors o de bom­bers. I, sobre­tot, s'hau­rien pogut orga­nit­zar 11.111 fune­rals per als ciu­ta­dans sense recur­sos.

Hi ha xifres que són molt sig­ni­fi­ca­ti­ves i que ens par­len de pro­por­ci­ons i de pri­o­ri­tats. De fet, ens vénen a dir que no tots som iguals, ni tan sols davant la mort. Si més no, però, aquesta vegada hem sabut què valen els fas­tos finals, i molts –els que reien, els que obrien ampo­lles d'escu­mo­sos– han com­pro­vat, amb el som­riure glaçat, com per­vi­via l'espe­rit d'aque­lla dona.