Independència ‘guai'
Les actituds nacionals acrítiques, la fatiga davant altres vies i un cert nacionalisme naïf fan que, per a molta gent, la noció de sobirania s'associï gairebé a poders taumatúrgics. S'ha anat estenent la idea que, en una Catalunya independent, tots els problemes quedarien resolts pel simple fet de no dependre ja d'Espanya. Independència, doncs, s'ha arribat a convertir en una mena de vareta màgica, en sinònim d'absència de problemes o de lligar gossos amb llonganisses. Clar que, si així fos, com que la majoria de països del món són independents, no hauria d'haver-hi, en bona lògica, problemes a gairebé enlloc, i no és ben bé el cas. Al costat d'aquesta visió diguem-ne miraculosa de la sobirania, que sosté la urgència de la independència per superar tots els entrebancs d'una sola tacada, hi ha també, a l'altre extrem, la posició dels que asseguren que defensen la independència nacional, però, això sí, no pas a “qualsevol preu”. Per a aquests, la independència no comporta necessàriament la resolució dels grans conflictes socials existents, sinó que, a la pràctica, tan sols és desitjable i plantejable, només se'n justifica la reivindicació, si com a objectiu polític comporta, alhora, un veritable canvi global, en tots els àmbits, des del principi.
La independència nacional esdevé un sinònim de revolució general, de canvi de sistema absolut (nacionalització de la banca, expropiació de les empreses del sector de l'energia, sortida de l'OTAN i no disposar d'exèrcit propi, etcètera). És curiós que únicament esdevinguin irrenunciables en el supòsit de creació d'un nou estat català, però no apareixen enlloc, ni semblen ser tan prioritaris, per mantenir-se en el vell estat espanyol. Només es reivindiquen quan es parla d'una Catalunya independent, però no en el cas d'una Catalunya autònoma, la d'ara, l'única que existeix. Serveixen per anar cap a l'estat propi, però no per quedar-se a Espanya. Catalunya independent amb La Caixa, no, i Catalunya dependent d'Espanya amb Bankia i tota la colla de corruptes i incompetents, sí? Catalunya sobirana sense exèrcit propi, però Catalunya autònoma pagant l'exèrcit d'Espanya i la contribució a l'OTAN, amb els nostres impostos, sí? Fa una mica l'efecte del clàssic tot o res, que acostuma a tenir com a conseqüència el manteniment de l'statu quo, és a dir, el res.
He de dir que són objectius ben legítims, amb alguns dels quals puc fins i tot simpatitzar en alguns aspectes, sobretot en allò que es refereix al paper de les entitats financeres, gens ni mica en el tema defensiu, però em sorprèn que tan sols s'invoquin per decidir-se a avançar nacionalment, però en cap cas són qüestionats per quedar-nos com ja estem ara. “Per anar cap a una Catalunya capitalista, amb mi que no hi comptin. Per a això ja estem bé com estem”, hi ha qui diu. Doncs miri, no, jo no estic bé com ara estem. Per això vull tenir un estat propi, per disposar dels instruments jurídics, polítics, institucionals i administratius adequats per avançar cap a un país més just, més social, més culte, més solidari, més civilitzat. Però mentre no disposi d'estat propi per anar-hi anant, no accepto que l'alternativa hagi de ser quedar-nos com estem ara i on som ara, sinó, justament, moure'ns per ser una altra cosa. L'alternativa a la Catalunya perfecta, des del primer moment, acaba sent l'Espanya imperfecta de tota la vida. La independència serveix per ser independents i, doncs, és l'exercici màxim de responsabilitat que pot fer un poble, sense dependre de ningú. Aquesta situació d'ara em fa pensar en la guerra civil, dintre la Guerra Civil, que es produí a casa nostra entre els que volien guanyar la guerra i fer la revolució i els que primer volien guanyar la guerra per fer després el que calgués. El resultat, lamentablement, és prou conegut: ni es va fer la revolució ni es va guanyar la guerra...
