El rànquing de Sant Jordi
El mateix dia que el gran editor que voldria marxar del país pontificava en un diari d'avantguarda, l'editora Isabel Martí anava per feina i situava, per segon any consecutiu (l'any passat va ser L'avi de 100 anys...), un llibre de la seva collita, Victus, al capdamunt de la llista dels més venuts en català. I en castellà. Un exemple que en el món de les editorials la mida, tampoc, no importa. Compta més una mixtura ajustada de qualitat, bon criteri, perseverança i el do de l'oportunitat, que no és pas el mateix que l'oportunisme.
D'altra banda, el controvertit rànquing de vendes que fa públic el venerable Gremi de Llibreters ha tornat a trepitjar ulls de poll i ferir egos sobredimensionats, com passa sempre amb els autors la qualitat dels quals, sense menystenir-la, està per sota o molt per sota de la seva autoestima. La polèmica d'aquest any ha vingut arran de la discutible creació d'una classificació d'autors anomenats mediàtics, atenent no tant al gènere conreat com a la presència dels escriptors als aparadors públics habituals. Fa de mal dir si un escriptor que surt sovint als mitjans de comunicació és més mediàtic o més escriptor. I resulta diabòlicament irònic que el senyor que ha fet la venuda més important, Albert Sánchez Piñol, sigui un individu d'una discreció absoluta i l'únic, curiosament, que no va ser vist signant.
Vendre llibres és, cal no oblidar-ho, un negoci, on promoció, publicitat i difusió són bàsics. Però temo que hi ha literats amb tanta obsessió per figurar que si algun any es fes un rànquing d'escriptors morts, es tallarien les venes per tenir més possibilitats.
