Claredat i honestedat
No crec que, en política, com en general en la vida, sigui factible explicar-ho tot, per això existeix la figura del secret oficial, i és fàcil imaginar com serien d'infernals les relacions entre els individus si portéssim al front una pantalla on es pogués llegir tot el que pensem. De la mateixa manera, en democràcia no tot és opinable, ni dirimible democràticament. O és acceptable que la instal·lació d'una central de tractament de residus o simplement la decisió sobre el lloc d'ubicació dels dipòsits de brossa que trobem pertot arreu hagin de dependre en exclusiva de la decisió presa pels afectats? Ans al contrari, són decisions que de forma discrecional (que no arbitrària) prenen els nostres representants que, aquests sí, són escollits democràticament i que apliquen unes lleis que prèviament han estat també decidides per les majories parlamentàries, és a dir, democràtiques.
Aquest és el context de joc, aquesta és la regla, i sobre aquestes bases s'ha construït l'estat de dret: la política no podrà actuar si no és en el marc de la legalitat vigent. Contra ella, la política delinqueix; al seu marge, es col·loca en una perillosa pendent que sotmet tot el sistema a l'erosió de la seva credibilitat i, al final, a la pèrdua irreversible de la legitimitat del poder.
Però no tot és tan senzill com explica el manual. Dues coses han arrelat en l'imaginari col·lectiu català, i qualsevol jurista que vulgui analitzar l'escenari normatiu en què la política catalana viurà els propers anys els ha de tenir en compte. Un és “l'espoli fiscal”; els comptes tangibles no són a l'abast de la majoria, però ja ni tan sols el PP nega el greuge comparatiu en el tractament fiscal de Catalunya pel que fa a l'aplicació del principi de solidaritat interterritorial.
L'altra constructe de l'univers polític català, menys cosificat però avançant a bon ritme, parteix de la prèvia: si la gent vol de forma majoritària alguna cosa que va en contra de la legalitat, guanya aquella. Ara bé, d'acord amb el que hem dit abans, no totes les qüestions que afecten les nostres vides es poden dilucidar per la regla de la majoria. D'acord amb un axioma que ja pràcticament ha esdevingut irrefutable, Catalunya té dret a decidir si vol o no continuar formant part d'Espanya. Per tant, si la legalitat no ho permet, ha de guanyar la democràcia: la pregunta s'ha de fer.
El dret a decidir, així formulat, podria ser analitzat jurídicament fins arribar a la conclusió que sols existeix si s'afirma que hi ha subjecte jurídic legitimat per exercir-lo. I per a l'Estat central Catalunya no és nació, com per a Catalunya no ho és Arenys de Munt. Si Arenys de Munt, en comptes de defensar la independència de Catalunya, hagués volgut la independència del municipi, la Generalitat no li hagués reconegut legitimitat per parlar ni per defensar la seva llibertat local. De fet, tots els municipis que s'han declarat lliures de l'Estat espanyol han estat acceptats en les seves reivindicacions pel govern de la Generalitat tant com aquest ho hagués estat per Madrid si s'hagués dedicat a reivindicar la unitat i llibertat de la nació espanyola.
Tot el que he dit no nega, ans al contrari, la força dels fets, això que s'anomena la voluntat política. El procés en marxa, fàcticament determinat des de les bases, políticament dirigit (o aprofitat?) des de la Presidència del govern català, psicològicament malentès per part del govern espanyol, és segons el meu parer irreversible, però sols així les coses s'han de dir. I amb la mateixa claredat, que significa honestedat, s'haurà de formular la pregunta que de ben segur existirà, prèvia una completa, exhaustiva i lleial informació dels pros i contres de cada opció. I tan sols així decidir serà un acte lliure.
