Claredat i honestedat

No crec que, en política, com en gene­ral en la vida, sigui fac­ti­ble expli­car-ho tot, per això exis­teix la figura del secret ofi­cial, i és fàcil ima­gi­nar com serien d'infer­nals les rela­ci­ons entre els indi­vi­dus si portéssim al front una pan­ta­lla on es pogués lle­gir tot el que pen­sem. De la mateixa manera, en democràcia no tot és opi­na­ble, ni diri­mi­ble democràtica­ment. O és accep­ta­ble que la ins­tal·lació d'una cen­tral de trac­ta­ment de resi­dus o sim­ple­ment la decisió sobre el lloc d'ubi­cació dels dipòsits de brossa que tro­bem per­tot arreu hagin de depen­dre en exclu­siva de la decisió presa pels afec­tats? Ans al con­trari, són deci­si­ons que de forma dis­cre­ci­o­nal (que no arbitrària) pre­nen els nos­tres repre­sen­tants que, aquests sí, són esco­llits democràtica­ment i que apli­quen unes lleis que prèvia­ment han estat també deci­di­des per les majo­ries par­la­mentàries, és a dir, democràtiques.

Aquest és el con­text de joc, aquesta és la regla, i sobre aques­tes bases s'ha cons­truït l'estat de dret: la política no podrà actuar si no és en el marc de la lega­li­tat vigent. Con­tra ella, la política delin­queix; al seu marge, es col·loca en una peri­llosa pen­dent que sot­met tot el sis­tema a l'erosió de la seva cre­di­bi­li­tat i, al final, a la pèrdua irre­ver­si­ble de la legi­ti­mi­tat del poder.

Però no tot és tan sen­zill com explica el manual. Dues coses han arre­lat en l'ima­gi­nari col·lec­tiu català, i qual­se­vol jurista que vul­gui ana­lit­zar l'esce­nari nor­ma­tiu en què la política cata­lana viurà els pro­pers anys els ha de tenir en compte. Un és “l'espoli fis­cal”; els comp­tes tan­gi­bles no són a l'abast de la majo­ria, però ja ni tan sols el PP nega el greuge com­pa­ra­tiu en el trac­ta­ment fis­cal de Cata­lu­nya pel que fa a l'apli­cació del prin­cipi de soli­da­ri­tat inter­ter­ri­to­rial.

L'altra cons­tructe de l'uni­vers polític català, menys cosi­fi­cat però avançant a bon ritme, par­teix de la prèvia: si la gent vol de forma majo­ritària alguna cosa que va en con­tra de la lega­li­tat, gua­nya aque­lla. Ara bé, d'acord amb el que hem dit abans, no totes les qüesti­ons que afec­ten les nos­tres vides es poden dilu­ci­dar per la regla de la majo­ria. D'acord amb un axi­oma que ja pràcti­ca­ment ha esde­vin­gut irre­fu­ta­ble, Cata­lu­nya té dret a deci­dir si vol o no con­ti­nuar for­mant part d'Espa­nya. Per tant, si la lega­li­tat no ho per­met, ha de gua­nyar la democràcia: la pre­gunta s'ha de fer.

El dret a deci­dir, així for­mu­lat, podria ser ana­lit­zat jurídica­ment fins arri­bar a la con­clusió que sols exis­teix si s'afirma que hi ha sub­jecte jurídic legi­ti­mat per exer­cir-lo. I per a l'Estat cen­tral Cata­lu­nya no és nació, com per a Cata­lu­nya no ho és Arenys de Munt. Si Arenys de Munt, en comp­tes de defen­sar la inde­pendència de Cata­lu­nya, hagués vol­gut la inde­pendència del muni­cipi, la Gene­ra­li­tat no li hagués reco­ne­gut legi­ti­mi­tat per par­lar ni per defen­sar la seva lli­ber­tat local. De fet, tots els muni­ci­pis que s'han decla­rat lliu­res de l'Estat espa­nyol han estat accep­tats en les seves rei­vin­di­ca­ci­ons pel govern de la Gene­ra­li­tat tant com aquest ho hagués estat per Madrid si s'hagués dedi­cat a rei­vin­di­car la uni­tat i lli­ber­tat de la nació espa­nyola.

Tot el que he dit no nega, ans al con­trari, la força dels fets, això que s'ano­mena la volun­tat política. El procés en marxa, fàcti­ca­ment deter­mi­nat des de les bases, política­ment diri­git (o apro­fi­tat?) des de la Pre­sidència del govern català, psi­cològica­ment malentès per part del govern espa­nyol, és segons el meu parer irre­ver­si­ble, però sols així les coses s'han de dir. I amb la mateixa clare­dat, que sig­ni­fica hones­te­dat, s'haurà de for­mu­lar la pre­gunta que de ben segur exis­tirà, prèvia una com­pleta, exhaus­tiva i lle­ial infor­mació dels pros i con­tres de cada opció. I tan sols així deci­dir serà un acte lliure.