Ressaca llibresca

No es pensi el lector que és fàcil plantejar amb equanimitat el que aquí es plantejarà, però passats els aldarulls mediàtics de la jornada llibresca, aquest articulista creu que potser ha arribat l'hora de dir algunes coses, no fos cas que se'ns oblidessin (coses no pas noves, sinó de vella polèmica). I és que la gent que ens dediquem a la literatura, sigui ensenyant-la pacientment, sigui escrivint-la també pacientment, sigui pensant-la encara més pacientment, perquè la considerem, en poesia, narració, teatre o assaig, un valor permanent, un coneixement, un estat de la consciència, i que la veiem com una memòria imprescindible, i una eina imprescindible per a l'ètica humana, i que, per tant, considerem cada text literari en funció del seu valor en valors de tota mena, tant ètics com estètics, com ideològics, dic, aquests, quan s'acosta la jornada dels llibres ens veiem com alterats, despertats per una certa angúnia, gairebé provocats per una sobtada allau de presència de nous llibres i de nous autors i de grans títols i de publicitat (un anunci de llibres, un fet arqueològic dins el món publicitari!), i d'entrevistes, i de suplements, i de connexions en directe, i de taules de firmes, i de presentacions, i de fotos de grup, i de llistes de vendes, i fins i tot de polèmiques i de tensos debats radiofònics o televisius.

I quedem astorats, en silenci, esperant que l'onada passi, i tot torni a la calma habitual, al desinterès habitual dels mitjans, dels publicistes, i de la majoria de la gent per la literatura. Perquè sabem on estem. Perquè sabem que si tota la literatura que diuen que es ven el dia de Sant Jordi (tot basat en percentatges comercials) fos realment literatura, i realment es llegís (quants de llibres passen directament a la lleixa...), seria impossible que la humanitat, almenys la catalana, fes tantes atzagaiades la resta de l'any. Perquè o bé no s'aprofita gaire, o bé el que es ven té de literatura la forma. Una forma que invariablement és narrativa, en el sentit més pla del terme, o sigui que explica alguna història, una mica antiga, no fos cas que el present ens atrapés, en prosa clara i ordenada, i per a tots els públics. Un any toca de misteri, l'altre de fantasia màgica, l'altre d'erotisme femení, i l'altre de fet històric català, o de la guerra civil. Centenars de novel·les escrites per Sant Jordi, algunes amb premi, que s'acumulen a les lleixes dels llibres perduts. I llibres d'ocasió, és clar, els dits mediàtics, de tots aquells que, abusant, i cal dir-ho clarament, abusant de la seva condició de persones conegudes, en connivència amb l'editor, tenen la poca decència de fer-se passar per novel·listes o assagistes seriosos. Res a dir. El públic, si tingués una formació literària mitjana, no compraria, però compra, aquell dia. Perquè la resta de l'any, les llibreries tanquen, i totes les escoles i instituts fan llegir llibres entenedors, i les editorials promocionen literatura juvenil d'encàrrec, i totes les institucions i tothom s'obliden del patrimoni literari real (que és molt, si es coneix), de manera que hi ha autors canònics que ja no s'editen o estan esgotades les edicions, i no es reediten, i el govern de torn és incapaç de tenir-ne una edició pública i filològica ben feta, i la crítica, borrosa, no aconsegueix trobar, entre tantes publicacions passatgeres, gairebé cap obra de valor permanent, robusta, feta per algú que, a part de tenir ofici, té alguna cosa a dir, i ens diu alguna cosa.

Defensen, molts, que allò important és que els joves llegeixin, que la gent llegeixi, que hi hagi moltes publicacions, i que cal posar-ho fàcil, entenedor, per “engrescar”, diuen. I l'editor vol vendre, i compta el valor d'un llibre en els milers d'exemplars. Tot això comporta que, de llibres, no en faltin, ben al revés, ens surten per les orelles. Però comporta un greu oblit, que el més important en aquesta vida no és llegir, sinó entendre, no és que hi hagi llibres, sinó que siguin realment un lloc per aprendre, car és suficient una lectura, un poema, una obra de teatre, un bon assaig, per obrir un món, el món, a una persona, a un alumne, a qualsevol, si aquesta lectura ha desvetllat en el lector la raó o consciència del seu propi viure, i ha trobat en el llibre la reflexió, la vivència de la realitat i de la seva real complexitat. Si el món funcionés bé, si la vida prengués immediatament un sentit, no faria falta ni escriure ni llegir. Perquè per passar l'estona val llegir un llibre, però també valen moltes altres activitats, que també cal viure i aprendre. Però la literatura, tal com l'entenem uns quants, segurament una minoria ja gairebé secreta, és una eina per viure, una eina de la vida dels humans, i no per passar l'estona. O sigui que la festa del llibre, de la qual fem tants escarafalls els catalans, enorgullint-nos del nostre estat cultural, i com mirant amb superioritat altres pobles i cultures, ho és del llibre, això segur, però de la literatura i del coneixement, això sembla que no. Sé que n'hi ha que em titllaran de culturalista i de poc democràtic o d'elitista, i s'equivoquen: el que és realment democràtic i cultural és ensenyar bé el valor de les coses, i donar valor a les coses, i no pas organitzar un circ per vendre una mentida cultural. I menys aprofitar-se'n, com fan molts, fent-se passar per grans literats. Però ja no hi ha remei. Només cal veure com una casta, instal·lada als jurats literaris i les editorials, regala cada any el premi o l'edició al primer amic o amiga que passa. Si Riba, o Ferrater, o Brossa, rics en tota mena de significats, per dir-ne alguns de catalans, aixequessin el cap! En fi, signes dels temps, segurament, però no cal que, a més a més, estiguem cecs. Perquè, repeteixo, les llibreries, tanquen. I no tornen a obrir. Potser aquesta és l'autèntica literatura d'ara. La ignorància.