L'edat de la jubilació
De moment hem sobreviscut a un altre Consell de Ministres sense que ens hagin retardat més l'edat de jubilació (Montoro va negar que la vulguin posar als 70 anys), però em temo que no en passaran gaires més. Tanmateix, si no fos que és una simple estratègia d'estalvi a curt termini, podria ser una mesura raonable tenint en compte l'evolució de la humanitat. Fa un grapat de dècades que tenim els 65 anys com el moment de la vida que un treballador pot retirar-se. La millora de la situació econòmica (per més que ara estigui en retrocés), els progressos sanitaris i la seguretat en el treball, han fet que l'esperança de vida avui sigui més llarga i en millors condicions. No són el mateix 65 anys el 2013 que el 1913, o el 1963. Un senyor o una senyora a mitja seixantena, en general, no és pas encara carn del banc del si-no-fos.
Mentre discutim, doncs, si cal o no retardar l'edat de jubilació, oblidem que el problema no és al final de la vida laboral, sinó justament a l'altra punta, a l'inici. Pel que hauríem de patir tots no és per quan hem de deixar de pencar, sinó per com pot ser que sigui un miracle trobar una feina digna abans de la trentena. És això que posa en greu perill el sistema de pensions, per falta de joves que cotitzin i per la impossibilitat de cotitzacions de llarga durada. És això que converteix la joventut en una llarga etapa de precarietat, la maduresa de molts en una incertesa i la jubilació en una quimera. Fer retirar la gent més tard no deixaria de ser un pegat a curt termini que ajorna el col·lapse d'un sistema si els poders públics no es posen a treballar per posar la gent a treballar. Aquesta és la gran feina.
