Romà Gubern

Diumenge, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid, va tenir lloc l'acte, tan solemne com litúrgicament anacrònic, de la recepció pública, com a acadèmic electe de la tal institució, de l'amic barceloní Romà Gubern Garriga-Nogués. M'hi va portar la dona sàvia de la Filmoteca, la madrilenya Magda Lobo, que m'escriu sovint en un català molt més subtil que el de la majoria dels meus excol·legues parlamentaris. Tot i l'aire encarcarat de l'acte, amb un públic tan mudat, l'esdeveniment tenia, ni que sembli paradoxal, aromes d'innovació. Potser perquè el discurs de Romà Gubern, Dels còmics a la cinematografia, aportava pistes per entendre les evolucions de l'art contemporani.

Fa anys que crec que el tripartit –ep!, en el bon sentit de la paraula– compost per Terenci Moix, lamentablement absent, Pere Gimferrer i Gubern, de persones que sabien tantes coses del cinema, de la historieta gràfica i de la literatura convencional, al llarg dels segles XIX, XX i el tot just estrenat XXI, es convertia en SOS dels que, com jo, ens mostràvem repatanis davant del nou i del vell, en un projecte tan antic com els signes de les cultures d'un passat remot.

Els comentaris dels presents no eren benignes per als responsables de les polítiques culturals perpetrades des de Madrid o des de Barcelona. Ni la gent del cinema, ni els experts en arts de llapis, brotxa i pinzell, ni els editors poden entendre la barbaritat oficial de qui ens vol insensibles i analfabets... llevat dels que adoren les festes dels braus.

Molts dels assistents joves, potser no tan mudats, fa anys que havien enllestit estudis universitaris sense poder ser professionals del seu ram. Un fet que esgarrifa i imposa un pessimisme, de cara a un futur, malgrat la feina de qui ens aclareix els camins de connubi entre un abans i esperances amb fonament. La resposta de Manuel Gutiérrez Aragón acabava amb aquests mots: “Un largo camino el que has recorrido desde el bisonte a la realidad virtual. Al final va a resultar que, ante nuestra febril mirada, veinte siglos no es nada.”