El passeig
És un moment esclatant, si més no al Penedès.
No acostumo a practicar gaire la tècnica del passeig. Els meus desplaçaments a peu solen ser utilitaris: vas d'aquí a allà, portes això des d'un punt a un altre, ara ets en un lloc i adés et criden perquè vagis a un altre... M'estimo més sortir a córrer, perquè em sembla que mato dos pardals d'un tret: d'una banda faig esport, cremo greix; i, de l'altra, em sento sol i ple, i assajo, com diu la cançó de Sanjosex, “una forma ben senzilla de repassar tot el dia”.
No, passejar és tota una altra cosa. Sovint passejar és no saber ben bé on vas. El passeig, si es fa per una contrada de la naturalesa, et pot dur a emboscar-te, a perdre't per zones que no coneixies. O no necessàriament. Però no hi ha un fi, no hi ha un objectiu, més enllà del de sentir-te íntimament confortat i el de fugir, durant una estona (millor dues hores que no pas mitja), del traüt insuportable del món i de les converses sobre la crisi i el futbol.
En això del passeig, jo vaig veure la llum el dijous de la setmana passada, que, a Vilafranca del Penedès, hi plovia a bots i barrals. Podria haver triat un altre dia, però un no escull el moment de la revelació. I a mi la revelació em va venir just aquell dia, i devia travessar el vellut gruixut i gris dels núvols, però el fet és que em va encertar de ple el cor, i el primer que vaig haver de fer va ser anar a comprar un paraigua a cal Pallerola, la botiga de sota les voltes, perquè el que tenia estava tot desmanegat de les últimes tempestes. Un paraigua econòmic (11 euros), que, amb una ràfega de vent iracunda, se'm va, literalment, esbrancar a la mà: una barnilla es va tòrcer amb la mateixa facilitat amb què els dits d'un nen vinclen un bri de palla.
El meu passeig va consistir a fer un tomb pel perímetre de la ciutat. És el que solc fer corrent (40 minuts) tres dies per setmana. Caminant a bon pas vaig trigar poc més d'una hora a completar el circuit. El primer que vaig constatar va ser que, a causa de la pluja, la presència més populosa damunt els carrers era la dels caragols. I jo em vaig preguntar: ¿on viuen, els caragols, quan no plou? ¿On s'estan? Em sembla que era Holden Caulfield, el memorable protagonista del llibre més cèlebre de Salinger, que es preguntava on fan cap els peixos de l'estany de Central Park quan l'aigua es glaça. No crec que siguin preguntes ocioses, francament. Peixos i caragols mereixen tota la nostra consideració. I, probablement, si copiéssim algunes de les seves línies d'actuació, ens aniria molt millor a tots plegats.
Veus caragols, pares compte a no trepitjar-ne cap. Però hi ha un moment en què t'has enfilat per l'escala de no sé quin pensament, i llavors la teva sabata –de soles noves, perquè les anteriors es van foradar i et va caldre anar a cal sabater perquè te les apedacés– fa cruixir una closca, i penses “mal viatge tingui!”, però el caragol, fet a miques, agonitza allà al mig del camí. “No t'aturis”, em vaig dir. No volia sentir commiseració pel pobre gasteròpode, ni pena, i de seguida em vaig embadocar amb els camps de blat, que aquell dia tenien el verd més pur que els pinzells de la ment poden aconseguir. Sí, el blat encara l'etapa final, la més plena, abans de la collita del juny. I les vinyes ja van totes plenes de pàmpols, i aviat començaran a florir. És un moment esclatant, si més no al Penedès. I jo, l'altre dia, tot passejant, tenia un magnífic camp de blat, a mà dreta, i unes vinyes febrils, una mica més enllà. I pensava: “Quin greu, els barcelonins, que no poden passejar per aquí a la vora, ni contemplar tot aquest bé de Déu de color!”
La gravetat dels pensaments que vaig tenir a partir d'aquell moment no es podia equiparar al pes que fa un caragol aixafat. Era menor. De fet, no he explicat que me'n vaig anar a passejar per distreure la ment de la pensa tòxica, que diuen els analistes. Per tant, la missió estava acomplerta. Els danys col·laterals: un caragol mort i un paraigua fet malbé. No acostumo a practicar gaire la tècnica del passeig. M'hi repensaré, però.
