L'hora dels nens
Sense renunciar a cap dels anhels de futur i a l'espera de l'hora de la veritat, quan haurem de decidir entre independència, federalisme o autonomia, ara i aquí formem part de l'Estat espanyol i hem de fer les lectures que calgui d'un mapa polític general, en què cada vegada es fa més necessària la regeneració dels partits clàssics, a la recerca d'un missatge en consonància a les aspiracions i voluntats de la ciutadania. Des de la inutilitat d'un govern atrapat en les seves contradiccions i el gran partit de l'oposició sense propostes, cal contemplar l'hora de la refundació de populars i socialistes, a la recerca d'un projecte creïble que els permeti reprendre el vol.
En el moment més baix des de la recuperació democràtica, el partit de Pablo Iglesias sembla haver descobert que ha d'estripar el seu programa, fins gran part de la seva base ideològica, i construir un nou projecte, tot aprofitant una lectura crítica dels propis errors. Així ho ha dit Elena Valenciano, la dos del PSOE, mentre el partit es disposa a assumir la immensa transformació. Després, amb l'esquelet ben lligat, diuen que obriran uns amplis processos de primàries que els permetran triar els nous líders del partit, uns dirigents que es trobaran amb la hipoteca d'un programa elaborat per la vella guàrdia abans de la retirada. És aquí on alguna cosa no acaba de quadrar.
És el problema de sempre, on cal discernir si és primer l'ou o la gallina. Però, oberta la caixa dels trons, comença el moviment de cadires. I, amb bon criteri, un munt de noms surten a la palestra, aspirant a presidir l'enterrament de Rubalcaba. Contra tot plantejament, Fernández Vara, Patxi López i Carmen Chacón arriben tard a la festa i, amb el nom intermedi de García-Page, Eduardo Madina, Marta Garrote i Beatriz Talegón apareixen com a grans actius de futur. Potser s'imposarà el malèvol pensament del maniobrer Alfonso Guerra, aquell sevillà que un dia digué allò de “en horas de naufragio, primero las mujeres y los niños”. Madina, Garrote i Talegón són nascuts després de la mort del dictador i poden aspirar, segur, a ser “los niños” que encapçalin la nova imatge del socialisme estatal, potser sense esperar la data que els actuals dirigents voldrien llargament ajornar.
