Un català amb pistola?

A l'estiu de l'any 2000, Xabier Arzalluz va declarar a la revista austríaca Profil que el terrorisme basc era una qüestió de caràcter. El dirigent del PNB li explicava, al periodista, que el País Basc tenia una autonomia més àmplia que la de Catalunya. En el moment d'argumentar-ho, Arzalluz ho va deixar clar: “Els bascos són més directes. Un no s'imagina un català amb una arma a la mà. A un basc, sí. Això no és bo, però és una qüestió de caràcter.” Sobre el caràcter s'han escrit tones de pàgines de llibres. De fet, és un tema recurrent a la Bíblia, on alguns dels més inspirats el situen com una de les virtuts, o defecte, dels homes. En qualsevol cas, una inesgotable font de conflictes. Amb tot el que ha significat en la Catalunya recent, l'EGB amb el component de la plastilina, l'estètica TV3, la desaparició de l'esforç, la memòria i l'esperit de sacrifici, no resulta estrany que quan es recorden les paraules d'Arzalluz no les escoltem com a coherents i versemblants. Vostès s'imaginen
un català amb una pistola?

La resposta taxativa és “no”, però caldria recordar que fins fa pocs anys hi havia catalans de pedra picada, dels que no s'arrugaven. Els maquis històrics eren majoritàriament catalans, militants del MIL com ara els germans Solé Sugranyes, Puig Antich i Pons Llobet van representar
fa quatre dies una de les escasses
respostes a la dictadura, la d'abans
i la de després, cal matisar-ho.

Qui vulgui, com Arzalluz, visualitzar un català neonoucentista, mesell i mansoi, crec que està equivocat. Aquí hem tingut gent de base, obrers de feines dures, pagesos, boxejadors, guerrillers i toreros capaços de sacrificar-se per una idea, per l'art o per tirar la família endavant. No surten a la foto, però hi són. Qui vulgui ampliar la informació, li recomano el llibre Grups autònoms. Una crònica de la transacció democràtica, de Joni D. Obrirà els ulls.