El frenesí dels ‘caballitus'

Fa dos anys, quan vaig dei­xar aquesta empresa per accep­tar una altra ocu­pació, vaig comen­tar a la direcció del diari que després de 25 anys em sem­blava que neces­si­tava un canvi labo­ral o, si res més no, un parèntesi. Tenia una certa fatiga d'escriure diària­ment sobre temes que es repe­tei­xen cícli­ca­ment. I entre els exem­ples els vaig posar les Fires de la Santa Creu. Més de vint anys pas­se­jant pels actes per aca­bar escri­vint, si fa no fa, el mateix. I ara em tru­quen en Nisso i en Xevi i em dema­nen una crònica de fires! Ep!!! I jo encan­tat de fer-la!! És el pri­mer any, des de en fa molts, que no he hagut de viure-les des d'un punt de vista pro­fes­si­o­nal i només ho he fet des de la ves­sant pater­nal que fa que aga­fin una altra dimensió: la d'anar a dar­rere els gegants i cap­gros­sos; la d'asseure't a terra per veure com uns joves pin­tats inter­pre­ten his­to­ri­e­tes amb veus estra­nyes però que cap­ti­ven la mai­nada; i, sobre­tot, pujar al tren de la bruixa perquè et fotin un cla­te­llot amb l'escom­bra, dei­xant-me la sen­sació que el brui­xot s'hi ha fet més quan me l'ha fotut a mi. El pacte amb la dona és que jo pujo al tren de la bruixa i ella al toro que es mou i que et pin­ten d'indi. Em sem­bla que, tot i el cla­te­llot de la bruixa, hi surto gua­nyant. Estar al mig dels caba­lli­tus, com es deia abans, em fa recor­dar l'expressió de la meva àvia per defi­nir el caos: “un are­gat de boits”. Nens i nenes cor­rent amunt i avall, música estri­dent que s'empelta una amb l'altra, aglo­me­ra­ci­ons i dosis d'argu­men­tació amb el teu fill, que a més no et sent pel volum de la música, per fer-li enten­dre que no pot pujar a tot arreu. I tot això men­tre vas fotent mà a la car­tera i apri­mant-la a raó de tres o qua­tre euros per atracció. I demà rua de dis­fres­ses amb cen­te­nars d'esco­lars i el nen ves­tit de serp. Entre­mig d'aquest pano­rama, i com a exer­cici de des­com­pressió, un tomb per la Fira del Lli­bre Vell i d'Ocasió. Diuen a Mali que quan es mor una per­sona gran és com si es cremés una bibli­o­teca. Allà la memòria subs­ti­tu­eix l'escas­se­dat de lli­bres i l'expli­cació oral com­pensa el fet que molts no saben lle­gir. Aquí no donem valor al paper imprès i cada cop s'escolta menys els que ja acu­mu­len dècades de vida. Per això, als que encara ens resis­tim a una cosa i a l'altra ens cap­tiva fer una volta per aquesta fira. Un espai de tran­quil·litat abans de tor­nar als caba­lli­tus.