Girona m'enamora

Ricard Viladesau i Caner (gener 1918-gener 2005) ha estat un dels millors músics i compositors que ha tingut Catalunya. Era conegut com El príncep de la tenora pel gran domini que tenia d'aquest instrument. Narcís-Jordi Aragó explica com la censura va vetar un article a Presència amb el títol El príncep de la tenora perquè suposava –a criteri dels censors– un insult soterrat a l'únic príncep, que llavors era Joan Carles de Borbó! Entre la seixantena de sardanes que Viladesau va estrenar destaca la composició Girona m'enamora, enllestida l'any 1989, i amb una versió cantada del mateix autor. La Polifònica de Girona ha escampat arreu aquesta versió en multitud de recitals i concerts, i la cantarella del “Girona m'enamora a mi, t'enamora a tu, i a tots ens enamora” ha fet fortuna. Des de l'antiga i tradicional Girona aimada de Vicenç Bou, aquesta darrera elegia de Viladesau es va popularitzar ràpidament com un nou himne d'homenatge a la ciutat, tal vegada per l'alegria que transmet i la facilitat del text. Coincidia, a més, amb l'eslògan oficial Girona m'enamora, que durant molts anys ha acompanyat qualsevol referència ciutadana. El més difícil d'un eslògan és que la gent se'l cregui i se'l faci seu. No és suficient que des de l'Ajuntament es vulgui adoptar, sinó que ha de quallar entre el poble. La sardana cantada de Viladesau va contribuir decididament a la necessària popularització de la frase.

Tot anava per aquest camí, fins al canvi municipal a Girona, que va passar dels socialistes als convergents. Els partits tenen una fixació malaltissa: considerar que tot el que feien els altres era mal fet i que ells ho canviaran i serà molt millor. Més encara: el passat no existeix. Sembla que tot comença des que “nosaltres hem entrat a governar l'Ajuntament; i som genials”. Aquesta empenta inicial dels qui governen un municipi es manifesta sobretot en canvis d'imatge, que són els més fàcils de canviar i els més econòmics. La ciutat arrossega problemes gravíssims –com són l'atur i la postració de les empreses– pels quals tothom passa de puntetes, perquè són qüestions difícils i costa trobar el desllorigador. En canvi, és més agraït millorar –i sobretot, canviar– eslògans, pancartes i dibuixos i muntar esdeveniments lúdics i populars. D'un dia per l'altre, Girona ja no va enamorar, sinó que va emocionar. Ves per on! Començaren a fluir rètols amb aquesta nova qualificació. Ara mateix, Girona emociona. I la veritat és que aquestes qüestions les entoma la gent amb una absoluta indiferència. Però ens agradaria conèixer la raó profunda que origina aquest canvi. Ara emocionem? No enamorem? Potser enamorar és un mot passat de moda o massa tou? Algun entès en llenguatge ens hauria d'explicar la raó del canvi d'uns mots que ja tenien arrel popular. I si s'ha considerat la cacofonia que comporta haver de pronunciar dues vocals seguides, fet que no existia en l'eslògan anterior.

Girona, però, és la de sempre. I la gent va al seu aire, sense fer massa cas de res. Tot allò que se li doni, però, serà agraït. Només faltaria.