Opinió

La col·leccionista

Rosa i Marie, Pablo i Pierre

Els sen­ti­ments, les emo­ci­ons són un fil invi­si­ble i elàstic que poden unir dues per­so­nes –o cen­te­nars, o milers– que han vis­cut allu­nya­des en l'espai i en el temps. Un cop emo­ci­o­nal tan dur com és la pèrdua de la per­sona que has triat per com­par­tir la vida pot fer-te sen­tir una soli­tud rotunda i seria fàcil caure en un aïlla­ment total que encap­sulés aquest dolor, impe­dint que s'anés diluint amb els anys, com seria natu­ral. Per això, en l'època que vivim, s'han creat els ano­me­nats grups de dol, on per­so­nes que han vis­cut una pèrdua impor­tant com­par­tei­xen el seu sofri­ment. De vega­des, aquesta comunió íntima amb una altra per­sona que ha pas­sat o està pas­sant pel mateix tràngol que tu, pot arri­bar per la via menys pen­sada. Això és exac­ta­ment el que li va pas­sar a l'escrip­tora Rosa Mon­tero, quan vivia immersa en la tris­tesa per la mort del seu com­pany, el peri­o­dista Pablo Liz­cano, després de vint anys de con­vivència. Li va arri­bar pro­vi­den­ci­al­ment a les mans –als ulls, al cor– el diari que la dues vega­des premi Nobel Marie Curie va escriure just després de la mort del seu marit, l'emi­nent científic Pierre Curie. L'edi­tora de Mon­tero volia que fes un pròleg per edi­tar el diari d'aque­lla dona excep­ci­o­nal. I el fil invi­si­ble i elàstic del qual parlàvem al començament va embol­ca­llar Rosa Mon­tero, que tot d'una es va sen­tir molt a prop de Marie Curie i d'aquell diari de 1906, tant, que li va néixer un lli­bre ines­pe­rat. La ridícula idea de no vol­ver a verte és un lli­bre sor­pre­nent, difícil­ment cata­lo­ga­ble, que es cons­tru­eix amb retalls de la increïble per­so­na­li­tat de Marie Curie, de la seva vida apas­si­o­nant i del seu procés de dol. Tot bar­re­jat i ama­nit amb les refle­xi­ons de Rosa Mon­tero i amb con­fidències sobre el seu propi dolor per la pèrdua. Escrit amb el seu estil viu i agraït i amb l'hones­te­dat de reconèixer que ella sem­pre havia bes­can­tat els cre­a­dors que feien art amb el seu dolor, com Isa­bel Allende sobre la mort de la seva filla Paula o Eric Clap­ton amb la cançó Tears in hea­ven, després de la mort del seu fill petit. Cadascú viu el seu dolor com pot, és la idea força dels lli­bres de dol. Mon­tero el viu escri­vint obres com aquesta i estic segura que molts lec­tors i lec­to­res hi tro­ba­ran el fil invi­si­ble que els tor­narà a unir al món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.