Ha existit mai, França?

Carles Ribera / [email protected]

n aquests temps en què molts compatriotes quan es miren el país reaccionen amb una certa tendència pessimista, a la moral baixa, al decaïment anímic, a l'autoestima minvada, des del meu optimisme vocacional recomanaria fer un cop d'ull al voltant nostre ampliant una mica el radi, per comprovar que els catalans tenim, encara, molts motius per estar orgullosos del nostre caràcter col·lectiu. Emmirallem-nos en la nostra idealitzada França, sense anar més lluny. El país veí del nord ha viscut durant les últimes setmanes un remenament força considerable per culpa dels detractors del matrimoni entre persones del mateix sexe. Qui ho havia de dir que pels carrers de París sortiria a manifestar-se un tipus de personal tan retrògrad, tan obtús i tan intolerant, precisament en el cor de la nació que més s'identifica amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat de la gent. Si heu parat l'orella i heu seguit mínimament de prop el cas, haureu pogut constatar que se n'han dit de l'alçada d'un campanar, detonacions no només de pura homofòbia sinó de simple totalitarisme moral.

A Catalunya ja fa un temps que tenim la legislació que permet el casori entre homosexuals i l'adopció de criatures. No recordo que, ni de bon tros, la qüestió generés un debat tan encès i virulent. Una altra cosa són els sagramentals que l'obscur catolicisme hispà va muntar a Madrid i rodalies, però a casa nostra la cosa va passar sense estridències exagerades i, un cop aprovada la normativa, la vida continua igual per a tothom i una mica millor per a les persones que no podien casar-se i ara sí que poden fer-ho.

Personalment no tinc intenció de contraure matrimoni amb una persona del mateix sexe que jo. Però la meva opció personal, entenc, no ha d'impedir que aquells que sentin o desitgin en un altre sentit puguin fer amb la seva vida el que més els plagui o convingui. Aquesta idea bàsica de la llibertat personal no sembla tan bàsica ni tan respectada, i segur que gens generalitzada, entre els ciutadans francesos com ho és, em sembla, a Catalunya. Tants anys que vam passar mirant-nos el país de la Marsellesa com un redós de llibertat i amplitud de mires, i ara resulta que en moltes coses són ells que ens haurien d'envejar. Una França que vam idealitzar des de la nostra existència constantment amenaçada i que, amb el temps, intuïm que potser no ha existit mai.