Hola, món!

El reportatge de Dolors Genovès emès per TV3 dimarts és, segurament, un dels exercicis més interessants –fets per un públic majoritari– de com pot ser el procés d'independència de Catalunya des d'un punt de vista seriós i reflexiu. No vull dir que a través dels mecanismes apuntats en el reportatge, automàticament, Catalunya es converteixi en un estat independent ni –tampoc– no dono per descomptat que la majoria de catalans hi votessin a favor en un eventual referèndum. Però sí que hi ha un element cabdal que cal reivindicar: la racionalització del procés, desdramatitzar el xoc amb Espanya i, a la vegada, adonar-nos que no és només a través dels mecanismes de la legalitat institucional que es construeix un estat. Això és imprescindible, evidentment. Però no és l'única condició necessària. Fixem-nos en el món que ens envolta per adonar-nos-en. Aquesta setmana hem vist, per exemple, que Google acceptava de facto Palestina entre les seves edicions digitals nacionals. O que els kurds –la nació sense estat més gran del món– arribaven a un acord amb Turquia per al seu reconeixement. O hem sabut, també, que per primera vegada l'any passat Catalunya va exportar més a escala internacional que a Espanya –un 54% de les exportacions catalanes es van fer fora d'Espanya–. La globalització ha tingut, com a primer efecte, una flexibilització del sentit de les fronteres. Van molt equivocats els que es pensen que l'economia s'estimula només a cops de BOE, o que el reconeixement internacional d'una nació com Catalunya l'ha d'aprovar un Tribunal Constitucional. L'acció exterior del govern català inclou cultivar els interlocutors institucionals a l'estranger. Però també –i segurament aquí és on es podran recollir els primers èxits– a través del contacte amb la societat civil dels països que un dia hauran de reconèixer Catalunya com a nou estat.

Teixir complicitats al món és imprescindible. No només per aconseguir la independència, sinó per sobreviure fins i tot com a comunitat autònoma en una economia cada cop més interconnectada. Catalunya està ben situada en aquest aspecte: comprem molt de l'exterior, però també venem. Tenim capacitat d'atracció turística i comercial. I també podem ser bons clients. A França –el cas que conec més bé– li hem d'oferir la possibilitat de vendre'ns l'aigua i l'electricitat que ens falta, i fins i tot d'entrar en la gestió de les nostres xarxes ferroviàries. De fet, els contactes estan fets amb EDF i amb l'SNCF perquè algun dia puguin aspirar a gestionar els trens de Rodalies de l'entorn de Barcelona.

“Hola, Europa!” Sí, però també “Hola, món!” Perquè ens reconeguin, el més important és ser. Ser, amb totes les conseqüències –i tots els nostres atractius–: tenim bons hospitals, bons laboratoris –menys dels que voldríem–, un sistema de mitjans de comunicació atractiu i amb un alt nivell de debat –o és que a gaires llocs del món una televisió líder d'audiència pot emetre en hora punta documentals del nivell dels que programa TV3?–. Tenim universitats i escoles de negoci reconegudes arreu. Tenim capacitat de creació artística. I un esperit de tolerància bàsic per poder fer front als reptes de la globalització. Amb tot això, la resta és secundari. Només ens falta ser tossuts. No deixar-nos vèncer. Mantenir viva la flama de la societat civil mentre duri el procés polític. Si nosaltres ens reconeixem com a nació a nosaltres mateixos, la resta del món també ho farà. Només és qüestió de temps.