No hi ha res casual

Rafael Alberti deia que hi havia dies que Espa­nya era sur­re­a­lista i per obli­dar. Per sus­ten­tar l'afir­mació del poeta hi ha exem­ples dia­ris. Dime­cres pas­sat, el dia de la sus­pensió de la Decla­ració pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i de les mesu­res que Rajoy va expli­car al Congrés dels Dipu­tats n'és un d'exem­ple.

En plena ebu­llició i sobre­tot incer­tesa de la política euro­pea, espa­nyola i cata­lana, a la mateixa hora que Rajoy afir­mava amb satis­facció al Congrés dels Dipu­tats que les coses de l'eco­no­mia van pel bon camí i millo­ren, es va saber que un 65% dels joves espa­nyols emi­gren per bus­car ocu­pació i un futur millor. I a la mateixa hora es va conèixer la insòlita decisió del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal de sus­pen­dre la Decla­ració de Sobi­ra­nia de Cata­lu­nya, que es va apro­var per majo­ria abso­luta el 23 de gener al Par­la­ment.

No tenen res a veure. Però tot ple­gat són coin­cidències que fan pen­sar mala­ment. El pre­si­dent del govern parla de millo­res quan les dades li són des­fa­vo­ra­bles perquè els joves han d'emi­grar. El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal es pro­nun­cia sobre una decla­ració hores abans que el ple del Par­la­ment votés la cre­ació de la comissió del dret a deci­dir. Una comissió d'estudi que no és res més que un man­dat dels elec­tors en les elec­ci­ons del 25 de novem­bre. És a dir, en el Cons­ti­tu­ci­o­nal ho sabien? Hem de creure que quel­com sabien, i no és el mateix aixa­far la gui­tarra un dia que l'altre, ja que l'impacte és més fort i tot ple­gat sona com a més grui­xut. Un titu­lar llarg de premsa podria ser: al matí, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal nega la decla­ració i, a la tarda, el Par­la­ment insis­teix que volen una comissió d'estudi pel dret a deci­dir.

Mari­ano Rajoy està con­vençut que ha pogut sal­var Espa­nya del res­cat. No és veri­tat. Tot i que s'ha res­ca­tat una part del sec­tor finan­cer. Parla de les grans xifres però oblida la rea­li­tat del dia a dia. Perquè a l'Espa­nya real hi ha sis mili­ons d'atu­rats; un 65% dels joves han d'emi­grar; la pujada d'impos­tos ha empo­brit aquells que encara con­ser­ven el seu lloc de tre­ball; els pen­si­o­nis­tes tenen menys poder adqui­si­tiu; els més grans de cin­quanta anys que han per­dut la feina difícil­ment en tor­na­ran a tro­bar, i hi ha famílies que tenen tots els seus mem­bres a l'atur. Una Espa­nya real a la qual el seu pre­si­dent demana paciència i en què, casu­al­ment, aquell dia li apa­rei­xen dades esgar­ri­fo­ses que indi­quen que els joves han de mar­xar.

Molts temes que estan suc­ceint últi­ma­ment no són casu­als. És fàcil tro­bar-hi el fil i lli­gar un argu­ment. N'hi ha que diuen: quina casu­a­li­tat! D'altres: quina mala llet que passés el mateix dia!