La conxorxa dels enzes

Enzes. Con­vençuts ells que en som, con­vençuts nosal­tres que en són. I men­tres­tant s'estén la bana­lit­zació de la paraula, i perd tot el seu valor. Ja hi poden donar vol­tes els Lluïsos, Duch i Solà. El monjo i antropòleg creu que la frac­tura gra­ma­ti­cal, la frac­tura en la trans­missió, deixa l'home sense el que ano­mena estruc­tu­res d'aco­llida: la família, la ciu­tat, la religió, la comu­ni­cació. El poeta, per la seva banda, arrenca el seu dar­rer lli­bre, La paraula i el món, dient que si l'home vol refle­xi­o­nar sobre ell i les coses, ha de refiar-se de la paraula. Si l'home vol refle­xi­o­nar sobre la paraula acaba pen­sant en l'home. Pen­sem-hi en tot aquest dar­rer epi­sodi que ha fet del català un acrònim, del que surt un ana­grama d'infausta memòria.

Tan enzes no ho deuen ser aquests de la nova loapa lingüística. Farts de rebre cops com l'ase que els rep tots, els cata­la­no­par­lants encara hem d'indig­nar-nos en un mar de legi­ti­mi­tats. Heu vist la cele­ri­tat del minis­tre Wert, del Cons­ti­tu­ci­o­nal, com han actuat d'ofici davant d'una agressió cap als prin­ci­pis d'aquesta gran carta magna, que només ens manga, fent un altre ana­grama popu­lar. Ens fur­ten la llen­gua, el pen­sa­ment, la manera de mirar el món i els homes. Ja podem fer cam­pa­nyes en posi­tiu com les de la Pla­ta­forma per la Llen­gua, en què diem que esti­mem el català, que sem­pre hi ha algú dis­po­sat a odiar-lo, a mino­rit­zar-lo. Ja podem posar ponts men­tre recor­dem Espriu. El govern espa­nyol i les corts ara­go­ne­ses, sor­tits d'un qua­dre negre de Goya, han fet de la política una eina gro­tesca que només pot fer aver­go­nyir pel ridícul els matei­xos ara­go­ne­sos, par­lin català, ara­gonès o cas­tellà, i fins i tot els votants d'aquests par­tits que han exe­cu­tat el lingüicidi. Ho han fet arren­gle­rant-se amb els governs de les Illes, del País Valencià, de la Cata­lu­nya del Nord. Ho han fet el Dia d'Europa, i amb tot el menys­preu cap a la carta de les llengües de la mateixa UE. Ho han fet no ja sabent que surt de franc tre­pit­jar el català, sinó que encara els dóna rèdits i pres­tigi davant dels seus caps d'ala. La ignorància fa atre­vits, fa el ridícul, però també fa mal. Qui dina­mita els ponts?