Poesia per al pobre

Eduard Escoffet i Martí Sales són uns pecadors detestables. Aquests dos poetes catalans van cometre la gosadia de dirigir amb èxit Barcelona Poesia, pencant de valent durant les tres darreres edicions d'aquest certamen: però la feina ben feta, a la república catalana de la màfia cultural, es paga cara. Durant aquests anys, molts lectors hem pogut gaudir de la Nit de Poesia al Palau, on els directors han demostrat que es pot omplir un gran equipament a base de versos, descobrint literats del panorama internacional, sense sectarismes ni arbitrarietats d'estil o de generació. L'Eduard i el Martí, bastards indesitjables, van ampliar la cobertura del festival a través de la xarxa, creant una proposta poètica oberta a la interdisciplinarietat (recordo amb delit el concert de Diamanda Galás a la plaça del Rei) i convidant amb regularitat directors de festivals europeus per fer-los conèixer la nostra literatura. Al seu torn, els dos pèrfids putrefactes van augmentar el pressupost destinat al programa artístic del festival, que en ocasions anteriors no arribava ni al 30% del total, així com els sous del poetes, veritables protagonistes de la festa. Aquesta horrorosa gestió dels delinqüents va aconseguir que el públic, ai las, augmentés només un 73% (de 4.977 assistents el 2009 a 8.169 el 2012): tot i un escapçament del 9% del pressupost, la despesa es va reduir en més de 20 euros per espectador.

Com era d'esperar, aquestes dades han estat intel·ligentment valorades per l'Ajuntament de Barcelona: el regidor de Cultura, Jaume Ciurana, ha prescindit dels seus serveis arbitràriament i amb un desconeixement ben exemplar, encastant-hi Sam Abrams i reconvertint el festival en allò que aital personatge ens acostumà com a capatàs del jurat dels Jocs Florals: una menjadora pels amiguets. L'únic argument que s'ha donat als antics directors –malignes ells, però embrancats en nous projectes– era que en Sam, pobrissó meu, no tenia feina. Ja ho veieu, aquest és el model de cultura de la capital d'un país que es vol independent: passar de la poesia per al poble a la poesia per al pobre.