Ítaca

Les metàfores al voltant d'Ítaca s'han multiplicat exponencialment. De vegades no sé si aquesta illa es va empetitint de mica en mica. L'altre dia m'hi va fer tornar el poeta Josep Lluís Aguiló, convidat a la Setmana de la Poesia de Barcelona. El poeta mallorquí va presentar un poema triomfalment, dient que tractava d'un tema mai abans tractat en la literatura... “Ens varen fer creure que el viatge a / Ítaca / estava clar. Ens pensàrem ser experts / en el vell negociat de les Ítaques. / Era senzill: anar fent el camí, / tot desitjant-les, mai desesperar; / Ítaca no era el destí, era el viatge.” I vaig començar a reconciliar-me amb el que vol dir Ítaca o, més ben dit, amb el que volem que vulgui dir. “Un destí accessori, supeditat, / a l'aprenentatge d'anar envellint. / Ho teníem tan clar. Jo m'ho vaig creure. / Fins que vaig descobrir la veritat.” Aquí agafo el poema lluminós i el porto on jo volia anar a parar, que d'això també va la poesia.

Fa mesos que dura la trencada de cap de com ser alguna cosa més que una regió d'Espanya. I per començar, fora d'Espanya. Voluntat alçada al carrer i a les urnes. Però les promeses vàcues van ofegant, les estelades als balcons aguanten com poden els xàfecs. Hi ha tanta gent de puntes diferents per posar d'acord, des d'Unió fins a la CUP per dir-ho fàcil, i és tan recargolat d'aconseguir-ho en aquest refotut país. I això que cada dia ens donen comèdia, res de xavalla: a Aragó s'inventen una altra llengua, al País Valencià no deixen dir-li País Valencià, a Catalunya l'ofeguen a sentències, retallades i pixades fora de test, com els homenatges que patrocina l'estarrufada serpent enviada especial del regne. “El secret no és fer camí, pacient, / fins arribar, en ser vell i molt savi, / a una illa on reposar la senectut. / Sinó que a la nit, en lloc de dormir [...] no hem de parar fins haver / aconseguit, per si de cas morim / mentre dormim, haver fet d'aquest lloc / on avui hem arribat una altra Ítaca”. Ítaca, treu-nos la son.